PATRIMONI INIGUALABLE
Itàlia és una potència mundial en la restauració artística. Disposa detallers excel·lents, ajuda en missions a l’exterior i forma tècnics
Itàlia és una potència mundial en la restauració d’obres d’art i monuments històrics.
Cal tenir molta paciència i una gran vocació per passar-se setmanes reconstruint unes brides ornamentals de cavall, del segle VII abans de Crist, trobades en una tomba etrusca. Una de les tasques més delicades consisteix a incrustar-hi gairebé dos mil claus de bronze. És el que està fent Stefano Ferrari en un taller de l’Institut Superior de Conservació i Restauració (ISCR), una de les millors instal·lacions del món en el seu gènere, una autèntica clínica per a l’art ferit, al barri romà del Trastevere.
“L’emoció es produeix sempre, en algunes situacions més que en d’altres”, comenta Ferrari, que obre un calaix i mostra a La Vanguardia un altre dels encàrrecs que té pendents: restaurar una destral trobada al fons d’un llac, a prop de Castel Gandolfo. Data de l’any 1700 abans de Crist.
En un altre dels tallers treballa Marie-Josè Mano. Davant seu te una taula atapeïda de fragments d’un fresc romà de Tor Vergata. “No sabem res d’aquesta pintura –admet–. L’estudiarem i intentarem recompondre el que es pugui”. Mano és una veterana que es desplaça amb freqüència al Sudan, Jordània i altres països per ajudar a recuperar obres d’art i tresors arqueològics. Per exemels ple, al temple de Mut, al Sudan, el gran repte va ser netejar els frescos i jeroglífics dels excrements dels ratpenats. “A poc a poc anàvem descobrint els colors –recorda–. Va ser emocionant. Cada restauració és motiu d’estudi i aprofundim en el nostre coneixement. Les tècniques d’execució no són iguals arreu del món”.
Al mateix departament de restauració pictòrica, Anna Maria Marinelli ha de tornar l’esplendor a un quadre barroc del 1608, de Domenichino (Domenico Zampieri), que es deteriorava al palau Farnese de Roma.
–Quina és la sensació íntima de passar la jornada amb objectes artístics que tenen segles d’antiguitat?
–Sento que estic en contacte profund amb la nostra història. Es percep, es pot veure i notar. És una feina d’una certa importància. Ens posa en contacte amb nostres orígens culturals.
L’origen de l’ISCR, que depèn del Ministeri de Cultura, es remunta al 1938, durant l’època feixista. Va ser una iniciativa del ministre d’Educació de Benito Mussolini, Giuseppe Botai, que també va ser governador d’Addis Abeba. Uns anys més tard es va afegir a l’institut una escola universitària que forma restauradors. Avui, entre els tallers i el personal científic i docent, hi treballen unes 140 persones. L’esperit interdisciplinari és fonamental en la seva activitat. Es fa molta investigació aplicada.
Per Gisella Capponi, l’actual directora de l’ISCR, la restauració ha assolit un nivell “que dona tranquil·litat pel que fa a les obres mòbils”, els objectes que són dins d’edificis o llocs protegits. El gran problema continua sent la conservació dels monuments i àrees arqueològiques que es troben a l’aire lliure.
La ciència produeix sense parar tècniques i materials innovadors que permeten restaurar més bé i amb més control de possibles danys. Últimament es recorre a enzims per netejar pintures.
“Les operacions de neteja són les més perilloses per a una obra; és l’acció més invasiva que es pot fer en una superfície pictòrica”, adverteix la professora Albertina Soavi al taller on es restauren pintures sobre suport de fusta. “Un retoc es pot eliminar si no es fa bé, però una neteja realitzada de manera inapropiada pot fer malbé una pintura –insisteix Soavi–. És una cosa irreversible . En el passat es van provocar, per ignorància, danys remarcables quan es netejava. Es va utilitzar, per exemple, sosa càustica, que penetra i es menja la pintura.” Per Soavi, “les virtuts essencials d’un restaurador són la paciència i el coneixement”. “No es pot treballar de pressa –afegeix–. Està absolu- tament prohibit perquè tot sortiria malament”. Entre els seus alumnes hi ha moltes més dones que homes “perquè els homes no tenen tanta paciència”.
En els seus gairebé 80 anys d’existència, l’ISCR ha efectuat nombroses intervencions a Itàlia. Entre les més rellevants figuren la restauració de la basílica de Sant Francesc d’Assís, la superfície de pedra de la torre de Pisa, la font dels Quatre Rius (a la plaça Navona de Roma) i els bronzes de Riace (Calàbria). A l’estranger, els tècnics de l’ISCR han treballat en multitud de països, com ara Algèria, l’Afganistan, la Xina, Egipte, el Sudan, Jordània, Síria, el Perú, Israel i Sèrbia. També formen restauradors forans.
Capponi està convençuda que Itàlia, per la seva pròpia riquesa cultural, assumeix una responsabilitat especial. “Els altres països reconeixen a Itàlia aquest paper i nosaltres el podem exercir –observa la directora–. Volem ser ambaixadors de la restauració del patrimoni. Anar a restaurar el patrimoni d’un país significa col·laborar. És gairebé una missió de pau. –És una diplomàcia paral·lela? –És una òptima diplomàcia. Un país s’identifica amb els seus béns històrics, amb les seves obres d’art. Aquesta és la seva identitat nacional. Accepta molt bé veure persones que volen col·laborar-hi.
Capponi ha viscut belles experiències que han acostat Itàlia a països amb què compartia una història difícil. Va ser el cas d’Etiòpia, antiga colònia italiana. Després d’un retard de molts anys, Roma finalment va complir l’acord subscrit i va tornar l’obelisc d’Axum, una estructura de 30 metres que Mussolini s’havia emportat. A causa de les dificultats del transport, es van oferir als etíops diversos projectes d’ajuda a canvi de renunciar a l’obelisc, però s’hi van negar. El monument va acabar sent transportat, a trossos, en dos gegantins avions de transport Antonov. Els responsables d’art italians i etíops van fer tanta amistat que els africans van ser després convidats a participar en la restauració de la torre de Pisa.
Un altre exemple positiu és la cooperació amb l’Iran. Després del terratrèmol de Bam, el 2003, els italians es van ocupar de reconstruir una part de la muralla. L’entesa va ser tan fluïda que, més tard, l’ISCR va començar a restaurar un altre monument emblemàtic de la cultura persa, la tomba de Cir el Gran, a Pasargada.
El febrer passat, l’ISCR va completar la restauració de dos bustos del Museu Nacional de Palmira, a Síria, dels segles II i III després de Crist, que havien estat salvatgement malmesos per les tropes de l’Estat Islàmic. A una de les escultures víctimes dels iconoclastes se li va col·locar una perfecta pròtesi de pols de niló.
El perfil intercultural de la professió de restaurador és un al·licient per als qui cursen aquests estudis. “Aquest ofici et dona la possibilitat d’analitzar materials molt heterogenis, de procedència molt diversa, en el temps i en l’espai, objectes de cultures molt antigues ja desaparegudes –reflexiona Martina Patriarca, de 27 anys, especialitzada en ceràmica, que aviat es diplomarà–. I és precisament això, aquesta diversitat cultural, el que ens fa més flexibles, més tolerants. És el que més m’estimo d’aquesta professió”.
ÒPTIMA DIPLOMÀCIA La conservació del patrimoni ha trencat barreres amb països difícils com ara l’Iran
PACIÈNCIA I CONEIXEMENT Netejar una pintura és una operació irreversible, més perillosa que retocar-la