VIDES A LA DERIVA
Els rescats a la Mediterrània central, on han mort mil persones des de principis d’any, xoquen amb els plans de la UE d’implicar la caòtica Líbia per frenar la migració
Els re cat en alt ma interfe e xen en e s pla s de Unió Europea per fren r a migració des de la caòtica Líbia.
Guardacostes libis no recullen ni un dels 97 morts en una pastera al·legant, falsament, “mal temps” L’Agència Europea de Fronteres i el fiscal de Catània acusen les oenagés d’atendre trucades de traficants
L’incident del 13 d’abril davant les costes de Líbia va ser un dels més lamentables i foscos del drama quotidià que es viu a la Mediterrània Central: van morir 97 persones que haurien pogut ser salvades. Els fets van passar en plena tempesta entre les autoritats europees i les oenagés dedicades al rescat.
Aquell dia, a les 10 h, les dues llanxes de rescat del Golfo Azzurro, el vaixell de Proactiva Open Arms, es van dirigir –amb La Vanguardia a bord d’una d’elles– a un punt assenyalat a 9 milles nàutiques (16 km) de distància per la coordinadora de rescat marítim de Roma. Un avió de la missió Sea Guardian de l’OTAN havia vist un bot neumàtic a 8 milles de Trípoli. Les llanxes Clara i Teresa es van esperar al límit de 12 milles de les aigües territorials líbies que arribés la pastera, però al seu lloc va aparèixer una veloç patrullera líbia amb cinc homes uniformats de manera diversa, i almenys un d’ells anava armat. Molt seriosos, van dir que no havien vist res.
A les 12.24 h, Roma insistia que la pneumàtica havia de ser en alguna part i afirmava no saber ressobre els guardacostes libis. Quatre hores després, mentre el Golfo
Azzurro era enviat a un altre punt, es va saber que uns guardacostes libis havien rescatat 23 homes. En canvi, es van donar per desaparegudes 97 persones més, entre les quals hi havia 15 dones i cinc nens.
Així ho va explicar el general libi Aiub Qasem a les agències de notícies. Va afirmar que no es van recuperar cadàvers perquè feia mal temps. Va mentir: el dia era esplèndid i la mar era més llisa que la taula del seu despatx. I malgrat que a prop hi havia tres vaixells de rescat i un pesquer, els libis no van emetre un senyal de socors.
Guillermo Cañardo, coordinador d’Open Arms, metge, navegant expert i veterà de nou missions de rescat amb el Golfo Azzurro il’ Astral, va comentar que “una pneumàtica no rebenta i s’enfonsa; es desinfla a poc a poc. Probablement els libis van provar de remolcar-la a terra per l’únic lloc possible, el suport del motor forabord, però es devia trencar. Són embarcacions molt fràgils, i amb 120 persones a bord pesen set tones”.
Des del desembre, Fabrice Leggeri, director executiu de l’Agència Europea de Control de Fronteres, Frontex, acusa les oenagés de rescat de col·laborar amb els traficants libis de persones. La vigília del naufragi, aquest policia francès deia a la comissió de Defensa del Senat italià que les màfies truquen per telèfon als vaixells abans de llançar les pasteres al mar. Aquell cap de setmana, 8.300 persones van ser rescatades. Mitja dotzena de vaixells d’oenagés van sobrepassar la seva capacitat, igual que vaixells mercants i embarcacions de la Guàrdia Costanera italiana. Pescadors libis van salvar 101 nàufrags. Només un vaixell de Frontex va intervenir-hi. El director d’Open Arms, Óscar Camps, va dir davant la mateixa comissió senatorial: “Estem sempre coordinats amb el Centre Nacional de socors marítim de Roma”, que s’encarrega, a més, d’indicar a quins ports han de desembarcar els migrants. Els més habituals són els sicilians de Catània, Pozzallo, Augusta i Tràpani. Ara, el fiscal de Catània, Carmelo Zuccaro, s’ha afegit a l’acusació de Frontex que “algunes” oenagés fan de “taxi” entre Líbia i Itàlia, dient que té proves de la seva col·lusió amb els traficants però que no pot utilitzar-les judicialment.
El cap de Frontex qualificava de “paradoxal” que les oenagés duguin a terme tants rescats (46.796 persones d’un total de 178.415 el 2016) “quan no hi ha hagut mai tants mitjans públics desplegats al mar entre la UE i Itàlia”. L’argument és capciós: les oenagés, la Marina i la Guàrdia Costanera italianes i els mercants carreguen amb tot el pes, mentre que les onze embarcacions de Frontex no van més enllà de 60 milles de les costes italianes. Acullen trasllats des d’altres vaixells i actuen si són cridades, però poden trigar molt a arribar.
De fet, ni la missió Triton II de Frontex ni l’operació militar euro-
pea Sophia no estan destinades a rescatar a alta mar. Pel que fa al seu mandat de seguretat, els resultats són espantosos: 110 traficants detinguts, tenint en compte que no viatgen a les pasteres, ja que es limiten a lliurar el timó a un dels migrants, que a canvi viatja de franc.
El negoci dels traficants ha anat canviant. Ja és menys freqüent donar als migrants un telèfon per satèl·lit perquè cridin al centre de socors de Roma –que després han de llançar al mar– perquè saben que els vaixells s’esperen a prop de la costa. Per la mateixa raó, no necessiten invertir en pesquers que arribin a l’illa de Lampedusa, a 190 milles. En tenen prou amb importar bots neumàtics fabricats a la Xina i construir barques precàries de fusta i fibra de vidre. Si poden, recuperaran els motors forabord, de vegades amb l’ajuda de pescadors.
És una situació perversa que tots reconeixen. Els traficants es beneficien clarament de l’activitat de les oenagés (i també de la Guàrdia Costanera italiana i el control de Roma), però alhora són un davantal de la fortalesa europea davant l’escàndol de les morts a la Mediterrània, més de 5.000 el 2016, un miler des de començaments d’any, segons l’ONU.
Contra el que podria pensar-se, l’experiència mostra el contrari d’un “efecte crida” creat pels rescats. Quan Itàlia va cancel·lar l’octubre del 2014 la seva operació Mare Nostrum, que va salvar més de 130.000 vides en un any, les pasteres van augmentar –i els morts es van multiplicar– entre el 2015 i el 2016. Els rescats de les oenagés eren el 5% del total. Segons un estudi de la Universitat d’Oxford, tant les arribades a Itàlia com la mortalitat van ser més elevades quan hi havia menys missions de rescat.
En aquest sentit, per les oenagés que actuen al mar els rescats no són ni el problema ni, sens dubte, la solució. Només salven vides. Tot i això, se senten pressionades per abandonar la zona de rescat.
La Unió Europea té altres plans. Pretén frenar el flux migratori implicant el disfuncional Govern libi reconegut per l’ONU, que només controla Trípoli i molt menys la costa a l’oest de la capital, d’on surten la majoria de barques. La idea és entrenar-se i equipar amb deu patrulleres 250 guardacostes; els primers han de debutar a l’estiu.
L’almirall Enrico Credendino, cap de la missió Sophia, ha dit: “Sembla que els traficants utilitzen sovint mitjans i uniformes dels guardacostes”. Era una manera suau d’al·ludir a la ben coneguda implicació de guardacostes libis en el tràfic de persones.
Tres rescatats pel Golfo Azzurro a 58 milles de la costa (un fet una mica inusual) van dir a La Vanguardia que la nit en què van ser portats a diferents platges per embarcar a les barques anaven “escortats per militars o policies”. Mohamed, de Guinea Equatorial, va explicar: “Més tard, un vaixell militar ens va acompanyar durant una hora; després, els mafiosos que eren a la nostra barca es van passar al vaixell militar i ens van deixar”.
Però fins i tot si els nous guardacostes es limiten a actuar per a la UE com una guàrdia de fronteres externalitzada –com fa deu anys, amb el pacte entre Berlusconi i Gaddafi– quan els migrants tornin a Líbia estaran reactivant un circuit criminal molt assentat del qual els europeus se’n faran còmplices.
Finalment, el destí dels 23 supervivents del 13 d’abril que van tornar a la costa serà la presó. Un altre cop. Per a ells tornarà a començar un cicle d’extorsió i violència: pagaran o treballaran com esclaus per sortir-ne i, si segueixen vius, acabaran una altra vegada al mar d’aquí a uns mesos.
Uns van arribar a Líbia amb l’objectiu de viatjar a Europa, i d’altres, simplement per treballar. Líbia ha estat durant decennis un país receptor d’immigrants, més que un país de trànsit. Ara, amb el poder efectiu en mans de grups armats, els immigrants pateixen pallisses, segrestos, tortures... “No hi ha lleis ni normes ni drets –deia el pakistanès Adil–. Fins i tot els nens van armats, i t’exigeixen el mòbil, els diners”.
La breu estada al Golfo Azzurro, un antic pesquer, és un respir després del llarg i perillós viatge que el guineà Muhammad “no tornaria a fer mai”. Hi ha tres rutes per arribar a Líbia: la d’Algèria, la de Níger i la del Sudan. Una quarta és l’aeroport de Trípoli, utilitzada per pakistanesos o eritreus amb possibilitats.
Camionetes amb més de 40 persones recorren a tota velocitat el mar del desert. Qui cau no és recollit, tot i haver pagat 2.000 o 3.000 euros. Deu persones van morir en un accident en què la Rijala, una eritrea de 21 anys, va sobreviure amb una gran cicatriu a un braç. “Tres més van morir de set; no hi havia menjar ni aigua”. Després de vint dies de viatge, va ser capturada a Líbia i va passar sis mesos a la presó, on van intentar violar-la. Diuen els migrants que, a més de les violacions habituals, “el 99% de les dones ha de pagar la seva llibertat prostituint-se”.
A Sabha, punt central de la ruta des dle Níger al sud-oest de Líbia, funciona un mercat d’esclaus. Ibo, un jove gambià que va tenir experiències horribles amb els tebu, senyors de la frontera que es reparteixen el tràfic amb els tuaregs i els aulat, somreia irònic quan va saber que 60 caps tribals van prometre a Roma que frenarien el tràfic de persones si rebien “ajuda per al desenvolupament” a la seva regió.
Aquesta és una altra part del pla europeu, que s’estén a països d’origen de la migració, com Gàmbia, ara que l’embogit president Yahya Jammeh ha estat expulsat. L’Ibo tampoc no es creu res: “El que passarà és que els grans homes engreixaran i els altres ens debilitarem”.
Com tants subsaharians, l’Ibo va ser capturat. Va anar a parar a la presó tres vegades, i l’última li van oferir fer d’escarceller, però es va escapar. Ara la immigració a Líbia és il·legal, la qual cosa justifica les detencions. El Govern de Trípoli té 24 presons i es desconeix quantes tenen les milícies que serveixen els seus respectius senyors per obtenir poder i territori. Les condicions en totes són extremadament miserables i la llibertat es paga –sovint sota amenaça de mort– en transferències de les famílies dels presos per Western Union, MoneyGram i Orange Money. Una destinació freqüent són comptes a Dubai, on dirigeix el seu negoci un dels amos del tràfic, Abdulrrazaq Ismail.
Per aquesta part del drama migratori, el pla de la UE és millorar les condicions de les presons oficials implicant-hi l’ONU. L’Organització Internacional per a les Migracions ha començat a fer-ho. L’Acnur va protestar. La UE no reconeix com a refugiats els que fugen d’un país en guerra que practica formes d’esclavisme i prefereix considerar-los “immigrants econòmics”.
Un dia, se’ls trasllada als anomenats camps a prop de les platges, on, explicava en Muhammad, “guàrdies fumats engeguen trets a l’aire, i si maten un africà no passa res perquè és com matar un gos”. Qualsevol matinada, i a pals, per si dubten, són masegats en unes barques, per les quals han pagat mil euros cadascun; dos mil en el cas dels eritreus, que són els únics als quals la UE ofereix dret d’asil a Europa.
“Ja no hi ha marxa enrere, no hi ha opció. Els mafiosos et diuen que Itàlia és només a cinc hores”.
L’experiència dels anys 2015 i 2016 demostra que els rescats no produeixen un “efecte crida” “Un vaixell militar libi ens va acompanyar durant una hora, i els mafiosos hi van pujar des de la nostra barca”