“Estic disposat a ajudar el PDECat des d’on calgui”
Declaració d’independència en diferit
Resulta difícil resistir-se a ajornar les feines pendents que ens resulten complicades o desagradables, tot i que hi ha vegades que en política guanyar temps es considera una qualitat lloable del lideratge. Els problemes sorgeixen quan es posposen les decisions de manera sistemàtica utilitzant altres activitats com a excusa per no afrontar una responsabilitat. D’aquesta síndrome se’n diu procrastinar. En la política avui dia s’estén la procrastinació. De fet, alguns gestos que esquitxen el procés sobiranista català semblen dissenyats per procrastinar decisions difícils.
El 30 de març passat es van complir dos anys de l’acord a què van arribar Convergència i Esquerra pel qual es comprometien a proclamar la independència de Catalunya en 18 mesos si després de les eleccions del 27 de setembre del 2015 el Parlament registrava una majoria absoluta a favor de la secessió. Aquell full de ruta incloïa l’elaboració d’una constitució catalana i un referèndum de ratificació posterior. En aquest temps, els protagonistes de l’acord han invertit els termes i han col·locat al davant un referèndum sobre la independència, ja que és un objectiu amb més suport social.
El dilema arriba en el moment de fer front a la celebració del referèndum amb l’Executiu central en contra. El Govern manté en públic que la seva intenció és ferma, insinua que treballa plans secrets per fer-ho possible, però que no pot explicarlos per no donar pistes a l’enemic. I les preguntes s’amunteguen sense resposta. Els que van treballar en els preparatius de la consulta del 9-N asseguren que és necessari dur a terme contractes amb empreses almenys amb quatre mesos d’antelació, així que els terminis se’ns tiren al damunt, ja que el referèndum ha estat anunciat per a la segona quinzena de setembre.
Quan Lluís Llach es va referir a possibles sancions a funcionaris en cas de no complir la llei de transitorietat (o de desconnexió) estava ficant el dit a la nafra. Per celebrar un referèndum amb un mínim de garanties es necessita la participació de treballadors públics, entre els quals hi ha els directors de centres educatius, per posar un exemple. Sempre que es pregunta a membres del Govern com esquivar l’actuació de la Fiscalia i del Constitucional s’eludeix la resposta emparant-se en l’astúcia i el referèndum es converteix així en un acte de fe.
Però en privat es reconeix que la seva celebració és molt difícil en les circumstàncies actuals. Per això, comencen a estudiar-se alternatives. Una d’aquestes, sorgida de l’entorn d’Artur Mas, que continua liderant en bona mesura el procés, suposaria una nova modificació del full de ruta del bloc independentista. L’expresident era partidari de provocar una gran mobilització ciutadana si s’impedeix el referèndum, però es comença a estendre la sensació que, encara que la protesta fos massiva, seria complicat prolongar-la tant en el temps com per provocar una crisi crucial a Mariano Rajoy. Per això es discuteix un altre pla entre bastidors.
La nova estratègia apuntaria a l’aprovació de la llei de transitorietat a començaments de setembre només en els punts referits al referèndum i convocar-lo per a la segona quinzena del mes, tal com està previst. Quan quedés patent que l’actuació de l’Estat impossibilita col·locar les urnes, el president Carles Puigdemont anunciaria la presentació d’una iniciativa al Parlament per aprovar una proclamació unilateral d’independència. Aquesta declaració inclouria un matís: un termini que podria ser de sis mesos per a la seva entrada en vigor (una cosa així com una DUI en diferit) per donar una última oportunitat al Govern central de moure fitxa. De fet, Oriol Junqueras ja va avançar el dia 18 que la declaració d’independència podria produir-se si s’impedia la celebració del referèndum.
Ningú no podria acusar així el bloc independentista de traïció per no celebrar la consulta, ja que s’aniria més lluny i, sobretot, es tornaria a guanyar temps. De moment, el pla no ha estat validat per Mas i en la nova direcció del PDECat desperta una adhesió nul·la, però el procés ja ha avançat moltes vegades a cop d’efecte (tot i que sense conseqüències decisives) i alguns tornen a caure en la temptació de procrastinar, de fixar-se noves metes i idear recorreguts per assolir-les... i deixar per més endavant la presa de decisions incòmodes.