L’altra crisi
He llegit que Alberto Garzón està recorrent Espanya amb una pregunta: “Què és ser comunista, avui?” I sembla que té resposta, cosa que té el seu mèrit. I té el seu públic, que encara té més mèrit. Potser obre una tendència i el segueixen altres líders d’altres forces polítiques. Per exemple, del PSOE, que es podria plantejar perfectament què és ser socialista el 2017, i és segur que no respondrien el mateix la senyora Susana Díaz, el senyor Pedro Sánchez o el senyor Patxi López. A Convergència Democrática de Catalunya s’ho va preguntar el senyor Artur Mas i va arribar a la conclusió que no ho sabia, què era ser convergent en aquests temps, i va optar per canviar el nom de la formació a veure si així trobava la clau. I pitjor li va passar al senyor Josep Antoni Duran i Lleida, que va entrar en la mateixa reflexió i va tancar la paradeta d’Unió; vam perdre un líder notable, però guanyem un escriptor.
Aquí els únics partits que no es pregunten per la seva ideologia ni per la seva identitat, ni quin paper els ha reservat la divina providència, són Esquerra, els nous i el Partit Popular. Esquerra, perquè no n’hi ha cap que pugi més als sondejos. Els nous, perquè estan d’estrena: Podem creu que parlant de “la trama” i denunciant-la ja té un racó a la història, mentre que Ciutadans es considera amb una missió purificadora dels pecats dels
Els partits en dificultats són més que els que estan en calma
grans, i alguna cosa sí que està purificant. Tots dos, com que tenen més representació de l’esperada, no han entrat, encara, en el dubte filosòfic d’on venim ni cap a on anem. Tenen tot el futur per davant.
El Partit Popular ha rebut una patacada de tres milions i mig de vots, però es resisteix a preguntar-se què vol ser de gran. Si les coses li van bé, les enquestes li comencen a somriure i els seus congressos són basses d’oli, tendeix a considerar-se el partit perfecte, dirigit pel líder perfecte. No sap què fer amb el conflicte català, però si es crea una mica d’ ocupació i les dades econòmiques li són favorables, tendeix a considerar-se el millor govern del món que comença a ser apreciat per Europa. I si les coses se li torcen, té un consol: pitjor estan els altres.
Però entre els partits que desapareixen, els que es canvien de nom, els que pregunten què són, els que viuen al caire de l’abisme i els que no acaben de recuperar vot perdut, es pot obtenir un diagnòstic: hi ha crisi. Els partits en dificultats són més que els partits en calma. La societat va canviar molt més i molt més ràpid que ells en l’organització social, en els costums, en l’acceptació de la globalització, en la comunicació i en l’evolució tecnològica. Apareixen personatges individuals –abans, Berlusconi; ara, Trump i Macron- que atreuen més que els vells aparells. Els líders devoren les forces polítiques. En el cas dels vells ha de ser la crisi dels 40 anys. En el cas de les noves formacions, és malaltia infantil. I, en tots, dos gèrmens: el de la insuficiència i el de la desconfiança.