Pederàstia a les taules
‘Five easy pieces’, de Milo Rau, recorre la Bèlgica del segle XX a través del criminal
Arriba a l’escena barcelonina una de les històries més fosques de la Bèlgica recent: la monstruosa biografia de Marc Dutroux és l’eix que vertebra Five easy pieces, obra del dramaturg suís Milo Rau.
CULTURA
Va de festival en festival, de Ginebra a Singapur. Amb grans premis i unes quantes polèmiques, incloenthi la cancel·lació a Frankfurt i Manchester. I sempre a un horari especial, més d’hora que de costum: els seus protagonistes són nens. Que s’enfronten en escena a una història fosca, tremenda, que ha marcat el seu país, Bèlgica: la del pederasta i assassí Marc Dutroux, detingut el 1996. El cas va fer sortir al carrer a centenars de milers de persones contra el pèssim funcionament de la policia i la justícia. Es tracta de Five easy pieces, una creació del suís Milo Rau (Berna, 1977), convertit en un dels grans directors europeus gràcies a obres com Hate radio, que reproduïa, amb supervivents reals del genocidi, un programa de la ràdio ruandesa que animava a massacrar els tutsis entre pop i humor.
Five easy pieces es representa fins dissabte al Lliure de Gràcia i el 6 i el 7 de juliol al Matadero de Madrid, i és l’inici d’una Trilogia de la representació amb una segona part, acabada d’estrenar, que també causa polèmica: Els 120 dies de Sodoma, inspirada al film de Pasolini i protagonitzada per una companyia de discapacitats psíquics. Five easy pieces la protagonitzen nens, set nens flamencs d’entre 9 i 13 anys que donen vida a un oficial de policia, al pare de Dutroux, a una de les seves víctimes o als progenitors d’una nena morta. I per fent-ho recorren la història del segle XX belga: Rau recorda que el pare de Dutroux va néixer al Congo i el va deixar quan es va fer independent i van matar Lumumba, i que la primera part de l’obra aborda els crims a les colònies quan Bèlgica les va perdre. “Després, a l’obra un policia explica els crims de Dutroux, i veiem que van tenir lloc a l’enorme zona minera de Bèlgica, arrasada durant els setanta i vuitanta. I pas a pas es va entenent què li ha passat a Europa Occidental”, assenyala. Però recorda que l’obra també parla d’emocions i de com es produeixen. I de submissió, de la relació entre actor i director. “I l’última part, molt al·legòrica, és sobre la rebel·lió, sobre com es pot ser més fort que la mort”.
Rau recorda que l’obra va sorgir quan un gran centre d’art de Gant, Campo, li va demanar que dirigís nens. “Vam fer un llarg càsting, vam buscar nens forts i amb pares que els donessin suport i després vam treballar mig any amb dos psicòlegs. Tots ja sabien part de la història, però de manera infantil, com un conte de fades. Això sí, em va sorprendre el seu coneixement de les
Rau acaba d’estrenar amb polèmica ‘Els 120 dies de Sodoma’, amb un grup d’actors amb discapacitat psíquica
anàlisis d’ADN, de què s’ha de fer davant una violació, de què els va passar als nens”, diu. En qualsevol cas, li semblava important fer-los entendre el que era actuar, “que en escena pots ser Dutroux però fora el deixes i ets tu”. Però el que els preocupava, somriu, és “si els seus companys es reien d’ells i si s’oblidaven del text, i no el que deia. Fent l’obra entenien cada cop més què significava. Com nosaltres, que no entenem què significa perdre un fill”. Al final, diu, “hi ha una catarsi, no només mirem els nens, sinó que ells ens miren i ens diuen: ‘Ho hem superat, per nosaltres és història, travessem-ho de nou i després deixem-ho enrere’. Molta gent en surt alliberada, ha fet el dol”.