Il·lustradors de somnis
La Fira de Bolonya visibilitza la potència creativa dels dibuixants catalans
Catalunya és el país convidat a la Fira de Bolonya, la més important del món dedicada al llibre infantil i juvenil. Un bon grapat d’il·lustradors catalans ja són internacionals. D’altres esperen la seva oportunitat. Ara és el moment de descobrir-los també a Catalunya. Aquí presentem alguns dels representants de la rica fornada de la il·lustració catalana.
ANNA LLENAS “Vaig començar a dibuixar, suposo que com tots nosaltres, des de petita... La diferència és que no ho vaig deixar de gran. Quan des de l’agència de publicitat feia encàrrecs i escollia la feina d’il·lustradors, em passava hores mirant la seva obra.
La meva estètica es basa en la senzillesa de traç, molt de color, i en els materials reciclats. Sempre m’ha agradat la vinculació entre l’art i la tradició d’arts plàstiques de l’expressionisme i el collage. Els referents conceptuals com Joan Brossa o Isidre Ferrer em meravellen. Tinc debilitat pels colors alegres i m’agraden els autors que creen un llenguatge propi. Tenim problemes, hi ha més oferta que demanda, el mercat ha estat en crisi i no s’ha internacionalitzat massa. Jo vaig aconseguir publicar a l’estranger amb el Monstre de colors, tot i que els primers interessats a publicar-me van ésser els coreans, amb l’obra El buit.
Foment de la lectura? Que els seus pares els expliquin contes, que els regalin contes, anar a veure espectacles i activitats al voltant del conte, de la fantasia; participar en tallers creatius que els estimulin, crear els seus propis contes, des de casa i a l’escola... Sobretot m’agrada estimular-los la imaginació i la creativitat, entrar amb ells dins de la ‘bombolla màgica’ que ens transporta i ens allunya per
un moment de la realitat, del joc”.
GABRIEL SALVADÓ “He dibuixat tota la meva vida. M’expresso així tant com escrivint. No tinc una estètica tancada, i depèn molt de l’estat d’ànim i del que vulgui explicar.
Els problemes que tenim són els mateixos que els de qualsevol artista: la població no compra art. I no és un problema econòmic, perquè ha passat sempre; simplement, no es valora. No s’ha valorat mai. Aquest no és un país amb tradició cultural, no es valora cultivar-se, ser una persona que busca el coneixement, la bellesa i el creixement, i per això no es compren tants llibres com en d’altres llocs més civilitzats. I ho dic sense voler ofendre, però això és cosa de cadascú. Aquí sempre es culpa els altres de tot; ara toca la crisi, el capitalisme o els bancs; la causa de tots els mals sempre ve de fora. Però el problema real no és aquest, perquè, amb crisi o sense, la realitat és que la gent prefereix pagar trenta euros per unes tapes que vint-i-cinc per un dibuix original o quinze per un llibre.
Els nens volen inventar, crear, dibuixar. És després, per influència del seu entorn, que es van espatllant, pobrissons meus. Per sort, sempre se’n salvarà algun a cada generació, i per això els nens són la nostra esperança”.
MÀRIAM BEN–ARAB “Ja vaig estudiar Belles Arts amb l’objectiu de ser il·lustradora, així que, després de llicenciar-me, vaig fer el grau superior d’il·lustració a l’escola Llotja. Podria dir que el meu estil es caracteritza per personatges tendres, però amb un bon toc d’humor. Les meves referències van des dels grans clàssics, com Arthur Rackham, fins a contemporanis com Wolf Erlbruch, Shaun Tan o Rebecca Dautremer i, és clar, les referències de la infància, com la Roser Capdevila. Una referència importantíssima per al meu estil la formen els grans artistes de còmic com Bill Watterson, Uderzo, Schulz, Quino... El cinema d’animació sempre m’ha meravellat: sempre tinc en compte els treballs de productores com Aardman o Laika.
A Catalunya els il·lustradors estem molt ben valorats. Però això no es veu reflectit en la part econòmica. A vegades es paga precàriament, o et proposen cobrar una bestreta per no pagar royalties, per no parlar de la gent que et proposa treballar gratis a canvi de tenir més visibilitat (ep, però el que t’ho proposa sí que tindrà rendiment econòmic gràcies a les teves il·lustracions!). A vegades no et pots permetre rebutjar una feina precària perquè has de pagar el rebut d’autònoms i fa dos mesos que no cobres cap factura.
Foment de la lectura? La clau és
veure els pares, els avis, els germans grans, qui sigui que tinguis de referència, llegint. Que hi hagi llibres a casa, i que estiguin a l’abast. Que es vagi a la biblioteca com a activitat familiar de lleure, que es vegi la lectura com una cosa natural, que forma part del dia a dia. I, sobretot, no posar límits d’edat, ni de gènere, ni de com ni de quan. Si un infant s’interessa per un llibre que potser no està recomanat per a la seva edat, que se’l miri, no passa res. La qüestió és no frustrar, sinó donar ales”.
JÚLIA SARDÀ
“El meu pare és pintor i sempre m’ha encoratjat en aquesta direcció. La meva mare també m’ha donat molt de suport. Treballo digitalment, intento fer servir masses de color bastant planes, m’agraden els estampats, el contrastos de colors, les perspectives falses, també el blanc i negre. Realment en cada encàrrec intento provar coses diferents. M’interessa també la serigrafia, però el digital m’és més pràctic per treballar. Potser el que intento aconseguir en els meus dibuixos és un cert toc d’humor fosc que plantegi altres qüestions als nens.
Generalitzant, el pitjor de treballar a Catalunya i Espanya, comparat amb els Estats Units o Anglaterra, és que et paguen molt menys, i més tard, et deixen menys temps per crear i no valoren el teu criteri”.
ROCÍO BONILLA
Sóc llicenciada en Belles Arts, però la meva trajectòria professional em va dur a treballar molts anys en el món de la publicitat. A dia d’avui tinc trenta-cinc títols traduïts a una quinzena de països.
El món del còmic clàssic i el cinema d’animació m’acompanyen des de jove, i durant la meva formació, van deixar una empremta molt visible en la meva manera de crear, de moure i de fer expressar els personatges. En canvi, faig servir l’aquarel·la i els llapis per crear paletes de color que no són gens llampants. Aquesta combinació de factors és la que fa que les meves il·lustracions siguin alhora tendres i dolces, però també molt dinàmiques i expressives, fins i tot amb un punt gamberro que m’encanta.
És veritat que aquí ens movem a un nivell de tarifes bastant inferior al d’altres països. De vegades es treballa amb tarifes vergonyoses, s’aprofiten de la gent que comença, gent amb il·lusió per publicar sigui com sigui... La principal i òbvia diferència entre generacions és la sobredosi d’estímuls audiovisuals que gaudeixen/pateixen. De tota manera, quan els arranques de les màquines, al final el que queda és un nen o nena que només vol divertir-se i desenvolupa la seva imaginació a través dels jocs... o d’un llibre! Els nens d’avui s’avorreixen poc, i l’avorriment és l’incentiu més gran de la creativitat!”.
ÀFRICA FANLO
“Vinc del món de la pintura i del gravat i vaig estudiar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Sovint em diuen que les meves imatges són molt pictòriques, segurament pel meu recorregut i perquè la pintura és una pulsió que no m’ha abandonat mai. De seguida vaig fer el salt cap al món digital, encara recordo aquell iMac de color blau en forma de patata de l’any 1997, el meu primer ordinador! El meu resultat final sempre tira cap al treball del color i la textura, tant si ha passat per l’ordinador com si no.
Les meves referències? Doncs n’hi ha moltes! De fet, tots els pintors de l’impressionisme i del postimpressionisme em posen la pell de gallina. Bonnard, per dir-ne un. També Miró, Calder, Otto Dix, entre d’altres. També admiro molts il·lustradors actuals.
És una professió que s’ha de valorar més. Un editor francès va veure els meus dibuixos a la web i li van encantar. He tingut molta sort de poder entrar així a una editorial francesa. Després algunes publicacions de Catalunya s’han venut a editorials de fora. Aquest any alguns llibres meus es publiquen en xinès, francès i italià.
La idea que tots els nens han de llegir molt no me la crec. Cada nen és un món, i té una evolució diferent, viu un moment i necessitats diferents. Sí que penso que s’ha de fomentar la lectura, i cal que els llibres estiguin a l’abast de tothom, cal obrir els nens al món i ensenyar-los a passar-ho bé. Sobretot, posant-me en el lloc d’un nen, mai no l’obligaria a llegir. Si deixa la lectura és que hi ha alguna altra cosa que l’interessa més, jo no m’espantaria per això, si no és que es passa tot el dia davant d’una pantalla”.
ORIOL MALET
“Que aquest any Catalunya sigui el país convidat a Bolonya és importantíssim. El principal problema del món de la il·lustració al nostre país és, precisament, que no gaudim de l’estatus de reconeixement (social, cultural i econòmic) que sí que tenen els il·lustradors a altres països, en especial a França.
A Catalunya/Espanya el problema és endèmic, vull dir, que és de desconeixement, manca de cultura, la gent no sap què és un il·lustrador, tan aviat et diuen dissenyador, pintor, artista com dibuixant... Això és especialment sagnant si tenim en compte la nostra tradició històrica d’altíssim nivell, sobretot en premsa... que sembla que no hagi existit”.