Maillol i el món d’avui

Essent un pagès de Banyuls de la Marenda, Arístides Maillol es va convertir en un dels artistes més celebrats de la França del segle XX, entronitzant la dona baixeta i rodona com a expressió de la carnalitat i la llum mediterrànies. Vint anys després de la seva mort, el gran André Malraux va decidir instal·lar al Jardin du Carrousel, just davant del Louvre, un conjunt d’escultures de Maillol que l’Estat francès havia rebut en donació. Qualsevol turista amb inquietuds culturals que visiti París passarà en un moment o altre per davant d’alguna de les imponents dones de Maillol. Unes dones que semblen una encarnació en bronze escultòric dels versos de Camperola llatina de Josep Carner. Després de descriure la sensualitat d’una pagesa que, “mig augusta, mig espellifada”, es corona “amb l’or de la tardor”, Carner diu que, prop d’on feineja la camperola, hi ha una deessa antiga enterrada, que reviu, de fet, en els seus gestos.

Amb els tres quarts d’hora que dura mitja part d’un partit de futbol hi ha temps de sobres de llegir les 40 pàgines que Josep Pla va dedicar a Maillol al volum 21 de la seva Obra completa. Dubto que cap gol aporti més satisfacció. Hi defensa la teoria que l’escultor és expressió molt genuïna d’un tros del país, el “golf de la Selva”, que agafaria del Cap de Creus fins a Cotlliure. Un país (en el sentit francès i planià del terme) que Maillol i Pla van conèixer encara en estat primigeni: fosc i mineral, mariner, de terra pissarrosa i vegetació aspra, de rieres seques o molt violentes, civilitzat per la vinya. Segons Pla, fins a la guerra civil espanyola, la frontera no va trencar mai les relacions dels que vivien en aquesta contrada: del Port de la Selva a Cotlliure. Ara sí que s’han trencat del tot. Suposadament, la frontera, gràcies a Europa, s’ha diluït, però el pes mental de la ratlla que separa França d’Espanya és més decisiu que mai.

Pla explica la història de la família dels Maillol i les ramificacions que van establir a Catalunya de sobirania espanyola: un germà de l’escultor va ser tractant de vins a Barcelona i una germana es va casar a Cervera de la Segarra. Després, un nebot del sud va ser company de l’escultor en una aventura artesanal a París: la confecció de paper per a edicions d’art.

Com en tots els seus escrits, Pla descriu llocs, retrata personatges, narra escenes, ironitza i fa comentaris als marges. També especula sobre el valor artístic de Maillol. Per això parla no solament del petit país del golf de la Selva, sinó també de l’ambient artístic de París, de la influència de Gauguin sobre un grup de joves entre els quals hi havia Maillol, del mecenatge del comte Kessler, alemany, i de l’amistat que va promoure entre l’escultor i el poeta Hugo von Hofmannsthal. I parla del viatge a Grècia que tots tres van fer, decebedor pels alemanys amb visió romàntica del sud, però essencial per a Maillol, que hi va descobrir la dimensió divina, religiosa, de l’escultura primitiva grega, abans que els artistes grecs més coneguts, Fídies i companyia, la convertissin en una meravellosa idealització de la bellesa i la joventut humanes.

Segons va explicar Maillol a Pla, en aquest viatge, l’escultor va prendre consciència del sentit primitiu, essencial, que ell volia tornar a donar a l’escultura. També hi va prendre consciència de la seva font d’inspiració primordial: sempre s’ha dit que la seva fixació per les formes sensuals i generoses de les dones provenia del biotipus femení del Rosselló, però el fet és que també provenia de les pedres arrodonides i fosques que l’escultor trobava passejant pel bosc i les rieres del golf de la Selva que és una Grècia en petit. Per això, potser portant l’aigua al molí de les seves conviccions, Pla descriu la fascinació que l’escultor Rodin amb el seu neguit existencial havia causat en la cultura francesa en oposició a l’impacte sensual, primitiu, mediterrani que causarà Maillol tot endolcint aquest neguit amb la pura carnalitat.

He d’agrair al FC Barcelona que m’hagi fet tornar, per reacció, a Maillol, a Pla, a Carner i a Josep Sebastià Pons, poeta rossellonès, que va mantenir una gran amistat amb Maillol i a qui dedica precioses pàgines a L’ocell tranquil (Barcino), un llibre de memòries deliciós que vaig trobar en una llibreria de vell a Prats de Molló.

Encara recordo l’emoció que vaig tenir, als 17 anys, quan vaig descobrir en el meu primer viatge a París la catalanitat de Maillol. Aleshores el sentit de la catalanitat era un llegat dels poetes, que havien salvat les paraules, i dels artistes, que expressaven el nostre paisatge: amb l’afany de revelar un petit món que no volia morir, la nostra cultura va resistir. Ara el món de Maillol, Carner, Pons i Pla s’està morint. Ara els referents són uns altres. Cruyff val infinitament més que Maillol. La polèmica per la proposta barcelonista pel canvi del nom del carrer ha estat ínfima: molt més important ha estat la polèmica que ha suscitat el jugador Piqué, un dels herois actuals. Una visió de les coses ha estat desplaçada per una altra. Suposo que és llei de vida.

El món de Maillol, Carner, Pons i Pla s’està morint: ara els referents són Cruyff y companyia

La muntanya, obra en bronze d’Arístides Maillol del 1937