Notes de caminar pel país alauita
Amb el cop d’Estat de Hafiz al-Assad, el 1979, es va consolidar el poder alauita sobre una majoria sunnita A diferència dels xiïtes, “els alauites beuen alcohol, no van a les mesquites i les dones no porten vel”
El país alauita és muntanyós, amb 160 quilòmetres de litoral mediterrani, amb ciutats com Lataquia, Banias, Tartus (el mateix nom que Tortosa). És un paisatge familiar de boscos i oliverars, de figueres, camps conreats, camins abruptes travessats per ramats d’ovelles, turons pelats... Un món rural, entotsolat, que el cop d’Estat que va dur a terme el partit Baas el 1963 i el clan dels Assad −oriünd de Qardaha, on l’anterior president, Hafiz, té la seva sepultura− va fer progressar amb la reforma agrària (limitadora dels latifundis de sunnites i cristians), les obres públiques d’infraestructures, les cooperatives agrícoles i l’ensenyament gratuït.
Encara en els primers anys del segle XX, els alauites −minoria pobre i endarrerida− amb prou feines podien habitar les ciutats costaneres, de població sunnita i cristiana, on era costum que les seves filles treballessin com a criades domèstiques.
Ningú no ha oblidat una fàtua o decret religiós d’un fanàtic xeic sunnita de Lataquia, Mohamed alMorgabi, que va establir que “era legítim donar mort i robar als alauites”.
Va ser durant el mandat francès quan aquesta regió de 6.500 quilòmetres quadrats en l’àmbit sirià de 180.000 quilòmetres quadrats, anomenada Djebel Ansariyeh, es va començar a obrir al món. Entre el 1920 i el 1936 −i aquest és un fet fonamental en la història de la moderna Síria− l’Estat alauita va ser independent dins dels estats del Llevant, dirigit per un coronel de l’exèrcit metropolità amb un consell de notables locals. En els temps de l’islam de persecució de minories, els alauites, els drusos i, evidentment, els cristians van buscar refugi en aquestes muntanyes de Síria i del Líban. Amb el cop d’Estat del general Hafiz alAssad, el 1979, dins del mateix partit Baas, es va consolidar el poder alauita sobre una població de majoria sunnita.
Dotze anys després, la confraria dels Germans Musulmans es va aixecar a Hama, la ciutat de les sínies, contra el règim. Els seus franctiradors, apostats al vell barri d’aquella ciutat molt conservadora, van atacar les patrulles de l’exèrcit i van donar mort a molts soldats. Bandes de rebels van calar foc i van saquejar comissaries, oficines del partit Baas, van degollar setanta dirigents governamentals i van declarar Hama “ciutat alliberada”.
El règim va dur a terme llavors una matança que gairebé va passar inadvertida al món, i que va costar la vida a prop de 20.000 persones, totes musulmanes sunnites. Va ser decapitada l’organització integrista sunnita que des del principi de la dècada dels vuitanta, amb els atemptats contra
Tomás Alcoverro (Barcelona, 1940), que fa 40 anys que és corresponsal de La Vanguardia a l’Orient Mitjà, reuneix al seu nou llibre
¿Por qué Damasco? Estampas de un mundo árabe que
se desvanece (publicat per Diëresis), les seves cròniques més rellevants escrites sobre l’actualitat d’aquesta convulsa regió i en particular sobre la guerra de Síria, de l’inici de la qual s’acaben de complir sis anys. Sobre el conflicte sirià, decantat a acadèmies militars d’Alep i Homs, havia volgut desafiar l’Estat.
L’enfrontament entre sunnites i alauites, amb el seu rerefons històric de profundes rivalitats, és el factor més destacat de la complexa guerra siriana. El règim, sota el proclamat laïcisme que dissimula l’acaparament de poder per un grup minoritari −al voltant del 12% de la població− ha sabut manipular les sensibles identitats dels sirians i contemporitzar amb les tendències islàmiques sunnites moderades. favor del règim de Baixar al-Assad des de la intervenció militar de Rússia, Alcoverro adverteix que “el pitjor encara ha d’arribar” i augura que “l’enfrontament que l’islamisme i el secularisme té avui a Síria serà vital per al futur de l’Orient Mitjà”. El llibre surt a la venda aquesta setmana.
Masyaf és una ciutat de població mixta −habitada per sunnites, alauites i ismaïlites− lleial al Govern de Damasc, on s’ha refugiat gent procedent d’Alep, d’Idlib, de Hama... A menys de 50 quilòmetres, al fons dels seus turons ocres, es troba el front de l’organització Jabhat al-Nusra.
En aquests pobles, com el de Rabo, s’han obert cementiris per als màrtirs, per als caiguts en els camps de batalla, i s’han excavat noves sepultures en espera de més cadàvers. Rabo, que té 3.500 habitants, ha perdut setantacinc homes en la guerra, i quinze han desaparegut. Ja transcorregut un any, l’Estat els considera màrtirs i en conseqüència concedeix una pensió vitalícia a les seves famílies.
El Djebel Ansariyeh és el gran subministrador de mà d’obra a l’exèrcit, als serveis d’intel·ligència i de seguretat, a l’Administració estatal, al partit Baas. És un fet que l’assabiyya del clan dels Assad, del seu grup de pressió, de la seva xarxa de pròxims i infeudats, domina la població, fet que no vol dir que el règim sigui d’hegemonia alauita sinó d’alauites.
A Lataquia i a Tartus, de majoria alauita, les façanes de les cases estan empastifades amb milers d’esqueles dels combatents morts en camps de batalla, com també al barri alauita per antonomàsia de Damasc. Lataquia no ha patit la guerra, però 15.000 dels seus homes allistats a les forces armades combat.
Lataquia, la capital d’aquesta franja mediterrània, té un cert tarannà confiat, una vitalitat alegre que li donen les noies vestides amb texans i bruses, on no es veu enlloc la fosca multitud de dones tapades. Vaig tenir també la mateixa impressió a Tartus i a As-Suwaida −la ciutat dels drusos−. Són les tres províncies que gaudeixen de més ambient de seguretat, sota el domini del règim.
Les pèrdues que pateixen les forces armades −al voltant de 45.000 morts− són un problema fonamental per a l’Estat. La necessitat de renovar els contingents ha obligat i obliga a restringir els objectius dels combats, a fi de no desgastar ni debilitar més les tropes. Davant la reticència d’alguns joves a allistar-se s’ha decidit que puguin complir el servei obligatori als seus llocs d’origen, i facilitar d’aquesta manera la incorporació dels diversos sectors de la població, siguin sunnites, alauites o drusos. Baixar al-Assad va reconèixer en un discurs recent que hi ha insuficiència de mà d’obra militar a les seves forces armades.
En aquest amable paisatge mediterrani alauita, en ciutats i viles (en pocs anys s’ha passat d’una població rural a urbana) no es distingeixen ni minarets ni mesquites. Els alauites són una secta escindida dels xiïtes que practica una religió per a iniciats, els xeics, transmissors del secret de les seves creences són considerats com a pares espirituals.
Un amic descrivia la diferència entre alauites i xiïtes dient que “els alauites beuen alcohol, no van a les mesquites i les dones no porten vel”.
Es veuen, això sí, de tant en tant petits santuaris o ziares, consagrats a algun santó, un home religiós, com el xeic Iussef al poble de Bano, que des de fa segles és objecte de veneració i lloc de peregrinacions. Vaig presenciar la discreta arribada d’una dona ben vestida, a l’estil occidental, que va penetrar a la petita cel·la de la seva sepultura, implorant entre plors l’alliberament del seu fill segrestat.
A Síria hi ha al voltant de 25.000 persones segrestades i desaparegudes, per la llibertat de les quals prova d’intervenir el Ministeri de Reconciliació Nacional. Si bé els alauites tenen un tarannà més distant i relaxat respecte a la religió, la guerra ha revigoritzat les seves creences. No en va ben al principi de la rebel·lió al país, els manifestants sunnites de la ciutat de Daraa cridaven: “Els alauites a la tomba i els cristians a Beirut!”.
La guerra de Síria s’ha convertit en una guerra existencial i la victòria dels gihadistes seria, sense cap mena de dubte, una amenaça de mort per als alauites.
van
morir
en