Som un club, no una ONG
La Lliga i la Champions han entrat en aquell període apassionant de la temporada. El període Dragon khan. Aquell en què tot és possible, els equips intercalen les seves posicions, els partits embogeixen i fins i tot els jugadors han de fer esforços titànics per contenir el seny. Un d’ells, òbviament, és Gerard Piqué. Central majestuós, home amb el cap ben moblat, valent, l’espigat defensor barcelonista té sempre la curiosa habilitat de col·locar-se allà on rompen les onades, al racó del surfista. L’equip blaugrana està alterat des de la remuntada sense precedents. Pressió, tensió, joc, gols, tenacitat. L’equip ho va tenir tot de cara, incloent-hi els errors arbitrals, però això sens dubte està per sota del remolí de fe que va exhibir el conjunt de Luis Enrique.
Des d’aquell dia els jugadors del tècnic asturià s’han aferrat a la màxima de matar o morir. Van morir de mala manera contra el Deportivo i van matar el València amb l’espasa penjantlos sobre el cap. Piqué, com deia, va tenir un rampell de jugador a punt d’un atac de nervis quan després del partit contra el conjunt xe es va animar a enviar a casa tots els aficionats barcelonistes que es van atrevir a xiular André Gomes quan aquest va ingressar al terreny de joc. Piqué s’agafa sempre el protagonisme justicier del defensor de les causes en què creu, cosa lloable. Però acostuma, pel mateix motiu, a incórrer en excessos verbals que poden irritar molta gent. Ell pretén minimitzar els efectes de la crítica a un company i això l’honora. Ningú millor que ell per saber què se sent quan els xiulets són agulles llançades des de la grada. Però, com sempre a la vida, les formes són clau.
D’entrada, no és agradable que l’afició xiuli algú del propi equip. Fins i tot
Gerard Piqué defensa André Gomes però ho fa sense control, recriminant la conducta de qui el paga
quan aquell a qui xiulen és un jugador que no ha demostrat res. Es pot entendre que Piqué expressi el seu malestar per aquesta situació, fins i tot tractantse d’un futbolista que no exhibeix, malgrat el gol que va marcar, un constatable propòsit d’esmena. Però el que no és acceptable és que un jugador de l’equip, com Piqué, gosi enviar a casa tots aquells que xiulen Gomes abans que toqui una pilota. L’aficionat, el soci, és sobirà, pot fer el que vulgui. Pot ser criticat, però amb alguns límits. I Piqué, el central majestuós, el president in péctore per l’absència de missatges de la cúpula del club, no deixa de ser un treballador que retreu la seva conducta a un accionista o a un client. És molt trist haver de xiular un jugador, però cal anar amb compte: més trist és patir un futbolista sense sang amb una aportació inquietant. Tant de bo la pròxima temporada provoqui en el portuguès un canvi integral, però mentrestant que aguanti el pes de la seva motxilla, la de la ineficiència després d’un traspàs de primer nivell. Això és un club de futbol, no una ONG.