Més enllà de la revolució
La festa del Nuruz, l’any nou persa, atura el país durant dues setmanes, les més felices del calendari per als iranians, que potser per això s’han resistit a eliminar-la per més que els guardians de la revolució li girin l’esquena.
El carrer del centre de Teheran on visc el decoren durant l’any més d’una dotzena de vegades, i de diferents maneres, els guàrdies revolucionaris que treballen en una institució que té com a tasca promoure la memòria de la guerra contra l’Iraq, que es va lliurar als vuitanta. Quan arriba l’Aixura, la commemoració que fan especialment els xiïtes del martiri de l’imam Hussein, net de Mahoma, el carrer es vesteix de banderes negres; quan al febrer s’acosta l’aniversari de la revolució les banderes es tornen de colors i creen una espècie d’arc on la foto de l’aiatol·là Khomeini pren el carrer, i així una vegada i una altra durant les tantes commemoracions, la majoria de dol, que es donen a l’Iran anualment. Però quan s’acosta el Nuruz o l’any nou persa, que se celebra no només a l’Iran sinó a molts països d’aquesta zona, els meus veïns militars s’amaguen a la seva closca i es queden callats. No posen mai ni un cartell ni una flor que celebri aquest moment de l’any, que és sens dubte la data més alegre i important per als iranians, almenys per a la gran majoria.
Els que agafen el lideratge són els meus altres veïns, gent de classe mitjana, que la nit del dimarts anterior al Nuruz, que se celebra per l’equinocci de primavera, encenen una gran foguera al mig del carrer i treuen altaveus des d’on ressona música festiva. Desenes de joves arriben fins aquí per celebrar el Shahar Shambe Suri, una cerimònia plena de rituals que, com el Nuruz, té el seu origen en el zoroastrisme, la religió que dominava a l’Iran abans de la invasió àrab i la seva imposició de l’islam, al segle VII. Cada assistent salta el foc almenys set vegades repetint: “Zardi ye man az to, sorkhi ye to az man” (et lliuro el meu groc, m’emporto el teu vermell) i converteixen aquest carrer tranquil de Teheran, igual com milers d’altres a la resta del país, en una festa inusual a la República Islàmica.
Visc en aquest carrer des de fa vuit anys i cada vegada que s’acosta el final d’any em pregunto què porta a institucions com la dels meus veïns, i moltes altres seus governamentals que tenen la mateixa afició per les celebracions, a no fer ostentació d’aquesta festa en la qual el país es paralitza durant dues setmanes i en la qual les autoritats han de desplegar programes de seguretat per garantir la mobilitat dels milions de persones que recorren el país. En cap moment de l’any no es veu tan feliços els iranians com aquests dies, inclosos els funcionaris d’aquestes oficines.
Potser perquè és una celebració majoritàriament secular, excepte per als zoroastrians? O perquè la seva existència i supervivència supera amb diferència la revolució islàmica? Possiblement hi hagi molt d’això. Però, alhora, i com part de les contradiccions que veiem diàriament, l’oració que lidera el líder suprem, Ali Khamenei, el primer dia de l’any persa és un dels esdeveniments polítics més importants de l’any. Si no el que més, excepte en aquells que hi ha eleccions. Envoltat de milers de persones i observat per televisió des de milions de cases, el líder traça aquell dia els objectius per a l’any que entra. Però fins aquí arriba la política en aquests 13 dies de festa.
El Nuruz forma part de l’ADN dels iranians i és un dels seus tresors més grans. Poques coses defineixen més un iranià, sigui persa, kurd, balutxi, baktiari, sunnita, xiïta, secular, religiós, opositor o lleial al règim que el seu any nou. Hi ha els que recorden que al principi de l’època revolucionària se li va voler restar importància, però van desistir. Des de fa tres mil anys, data en què es creu que tindria origen aquesta festivitat que celebra l’inici de l’any solar, ha sobreviscut a invasions, diferents dinasties i sistemes de govern.
Aquests dies la ciutat és més caòtica, amb gent anant d’una banda a l’altra fent les últimes compres, com nosaltres per Nadal. I quan veig els meus veïns que arriben carregats de flors morades, típiques de l’època, o traient les catifes a orejar, com mana la tradició que les cases les han de netejar completament abans de l’arribada del any nou per espantar els mals esperits, no deixa de sorprendre’m el silenci dels meus altres veïns, els oficials, que amb les seves decoracions li donen un toc diferent al nostre carrer la resta de l’any.
La festa preislàmica és mal vista per alguns, però en tres mil anys ha sobreviscut a tot