“Sense actors secundaris no hi ha pel·lícula”
Vaig ser fill de vídua i nen en la postguerra: i aquí continuo pedalant! Vaig néixer a Barcelona: amb fruiteria al mercat del Clot. Tinc senyora, la directora del meu equip, i tres fills. Publico amb Iván Vega ‘Secundario de lujo’ (Cultura Ciclista), l’ed
Sóc fill de vídua i vaig créixer en la postguerra a Barcelona. La meva mare tenia una paradeta de fruites al mercat del Clot i jo l’ajudava des de les cinc de la matinada cada dia des que vaig tenir vuit anys.
Vostè ja sabia el que era treballar.
Després vaig conduir un taxi i als cinquanta, apassionat pel ciclisme, em vaig convertir en el xofer favorit dels corredors famosos de Barcelona i dels periodistes del Mundo Deportivo...
...Diari germà; sempre al capdavant.
Fins que un dia, el 1959, va arribar la meva oportunitat: portar-ne dos, Joan Plans i Ramón Torres... al Tour de França!
Memorable. Quin cotxe conduïa?
Un Seat 600 amb dues bossetes de roba i dues màquines d’escriure amb les quals Plans i Torres, que era un grandolàs, tancaven les cròniques del Tour encongits al seient del darrere mentre jo conduïa.
Tres gegants de l’esport en un 600!
I a més el va guanyar un espanyol, Bahamontes, i va ser el deliri. Bé, en realitat, el va fer guanyar Coppi, que era l’estratega. Bahamontes, bèstia de la muntanya: va arrasar. Jo era feliç.
A més es guanyava les garrofes?
5.000 pessetes per tour quan 3.000 llavors ja
eren una molt bona mensualitat... Tu diràs!
També tindria els seus mals moments.
El pitjor, veure morir Tom Simpson. Ens va sorprendre, des del 600, que fes moltes esses.
Es va marejar? Una desinflada?
Molt pitjor. Es va aturar, va tornar a pujar a la bici, aleshores el va empènyer el públic. I va caure, ja mort.
... ?
Amfetamines. Va ser terrible. Però llavors ja havia arribat Jacques Anquetil i, sobretot, la seva parella, Janine, que em va canviar la vida.
Es va enamorar?
Millor. Anquetil era guapo i, a més, arribava fet un príncep al pòdium: fresc, net, amb mallot i gorra impecables. Els altres s’arrossegaven com zombis, suats, congestionats, malgirbats i amb prou feines podien pujar.
Però què li va ensenyar la Janine?
Un dia vaig seguir Anquetil i vaig veure que es ficava en una rulot i sortia com nou. La Janine l’havia posat a punt. Era el millor, però les grans marques se’l rifaven, a més, per ser un dandi.
Qui estigui lliure de marca que tiri la primera pedra.
Ho vaig veure aquell dia: calia empolainar els ciclistes i ensenyar-los a vendre’s. I jo els ajudava i als periodistes, les teles, les marques. A tots.
Com?
Doncs esperava a meta i els canviava la gorra, el mallot; els posava guapos abans de pujar al podi i els deia: “Com un Crist, xaval, ànim!”.
Com un Crist? Fets pols?
Que obrissin els braços com Crist! Perquè es veiés bé la marca al pit a la tele i estigués content el patrocinador i pagués la propera cursa.
Màrqueting de guerrilla.
Ho vaig fer durant 50 anys en totes les proves: Tour, Giro i Vuelta a Espanya.
Va tornar a veure vostè molt dopatge?
Això eren coses d’alguns metges. Jo no vull que ningú es jugui la vida per guanyar.
Què veia llavors que no es vegi avui?
Es corria a mort i amb molta mala llet. Ocaña, per exemple, solia atacar en els avituallaments, quan tothom estava desesperat per ficar-se alguna cosa de menjar al cos.
Quin murri!
Recordo baralles a puntades de peu, com les que va repartir Pérez Francés al Tour del 1969, i jo vaig haver de refredar els ànims.
Ocaña s’avenia amb vostè?
Era tot temperament: un atleta excepcional, però poc estratègic. Hauria estat el més gran si hagués calculat millor. El 1970, vaig prometre que si ell guanyava la Vuelta, jo m’afaitaria el bigoti i la va guanyar. Però davant les càmeres me’n va deixar mig... A mi, que vivia de lluir-lo!
Molts el recorden a vostè sempre xuclant càmera i ensenyant marca.
Jo vivia d’això. Es clar que sí. Però també feia quedar bé tothom. Hi havia molta empatia, antipatia i suor i emoció en aquell esport.
No li agrada el ciclisme d’avui?
No. Els veig robotitzats, freds, calculadors...
Com va entrar en el món del cinema?
Gràcies al ciclisme. Josep Maria Forn em va demanar que li aconsellés com rodar Las piernas de la serpiente, que anava de ciclistes.
I va sortir a la pel·li, vostè?
Amb un paper de tres folis. Sortint de l’estrena algú em va dir que tenia cara de fill de puta.
Tampoc no es tractava d’això.
Va ser formidable! Perquè el meu bigoti era perfecte per fer de dolent mexicà. Vaig anar als estudis Balcázar, a Esplugues, i em van fer una prova, però em faltava saber muntar a cavall.
No podia fer de dolent sense cavall?
No, i per això vaig estar un any aprenent a caure del cavall i a la fi em van fitxar... Set mil pessetes cada cop que queia! Un dineral.
Sona bé, però dolorós.
Un amic italià em va explicar com guanyar més: si queia fora de camp, havien de tornar a rodar l’escena, però cobraves una altra vegada.
Això ja era coproducció hispanoitaliana.
Vaig rodar els Fabulosos de Trinidad i després tot el millor cinema quinqui amb De la Loma, començant per Perros callejeros...
¡Corre Torete!
I 121 pel·lícules més... Recorda Los bingueros o Mujeres en peligro? Segur que m’haurà vist en moltes.
Jaime Mir, ‘Taxi Key’, empolainador de ciclistes i actor secundari en 122 pel·lícules