El triomf sobre la mort
La passió i la mort de Jesús al Gòlgota van donar peu als primers textos dels Evangelis: els relats de la seva resurrecció. La mort de Jesús no s’explica, com a la tradició jueva, com el record d’un màrtir mort a Jerusalem i venerat per la seva doctrina. Els Evangelis són episodis marcats per la sorpresa, el dubte i l’experiència personal dels seus deixebles, que van descobrint que el Jesús que coneixien i estimaven en vida havia tornat d’entre els morts d’una manera totalment inimaginable.
Jesús es manifesta viu davant de qui vol. Els deixebles viuen aquesta experiència sobretot a Galilea, després de deixar Jerusalem. I després de la resurrecció té lloc l’ascensió. Lluc és l’únic que ens parla d’aquest esdeveniment, i l’ubica a Betània (Lluc 24,50-51; Fets 1,9-11), la ciutat del repòs de Jesús, on, en vida, freqüentava els seus amics Marta, Maria i Llàtzer, a qui va fer ressuscitar. El patró d’imatges associades a aquest esdeveniment és el simbolisme de la transcendència: Jesús va ascendir de la terra al cel i va dibuixar un moviment de canvi d’una realitat a una
altra. Amb aquest relat Lluc posa fi a l’existència terrenal de Jesús i subratlla la importància del seu esperit. Així la relació de Jesús s’estén a la resta del món. També culmina la vida cíclica de Jesús, en forma d’U, que inicia amb Jesús encarnat i continua amb un descens seguit d’un ascens, un cicle de plenitud. Amb la resurrecció, l’ascensió de Jesús a Betània reivindica la seva identitat divina i l’eficàcia de la seva missió, el triomf de l’únic Déu sobre les forces del mal i de la mort. Des de llavors, el missatge de Jesús va deixar d’estar lligat a una terra concreta i es va estendre més enllà de la terra promesa. Va trencar fronteres.