Bradley Wiggins
CICLISTA
Bradley Wiggins (36), vuit vegades or olímpic i guanyador del Tour del 2012, abandona la competició. Amb ell marxa una icona de la disciplina, un cavaller de l’orde, un dels ciclistes més complets de la història.
Bradley Wiggins, nascut a Gant (Bèlgica), no va tenir una infantesa fàcil. Garry, el seu pare, va ser ciclista de pista, un rodamón australià que bevia més del compte, i la seva mare, la Linda, va decidir fugir a Anglaterra quan el nen tenia 2 anys i van ser abandonats pel progenitor. Ja han transcorregut uns anys d’ençà que aquell nen va predir el seu futur a l’escola d’un barri obrer del nord de Londres. “Tots els mestres que ensenyàvem en el mateix curs ens vam reunir un dia per posar les notes –va explicar la mestra– i algú em va passar aquesta carpeta i va dir, ‘mira quin riure, el que ha escrit Bradley’. El vaig obrir i vaig llegir una redacció que ell havia escrit sobre el seu futur i sobre on es veia d’aquí a deu anys. Havia escrit que guanyaria una medalla d’or en els Jocs Olímpics, i també guanyaria el Tour de França, i sento dir això, però tots vam riure”.
Sir Bradley Wiggins va anunciar ahir la seva retirada amb 36 anys i un botí de 8 medalles olímpiques, cinc d’elles d’or –l’esportista britànic més guardonat–, el Tour de França del 2012 i nombrosos ors en mundials en pista i en la contrarellotge individual dels Mundials de ciclisme en ruta de Ponferrada 2014.
“He tingut la sort de viure un somni i complir la meva aspiració de la infantesa de fer una vida i una carrera en l’esport de què em vaig enamorar als 12 anys. He conegut els meus ídols i rodat al costat dels millors durant 20 anys. He treballat amb els millors entrenadors del món i mànagers a qui sempre estaré agraït pel seu suport. El que em quedarà per sempre és el suport i amor del públic per superar totes les dificultats, com a resultat de muntar en bicicleta com a forma de vida”, va explicar al Facebook a tall de comiat.
Fa un any va deixar la carretera per dedicar-se exclusivament a la seva passió, el velòdrom, i a la preparació dels Jocs de Rio. “M’agrada més la pista –va argumentar–, en gaudeixo més. A la carretera, abans de la prova o quan l’estàs liderant, sempre has de contestar a preguntes sobre dopatge. A la pista no és així, no has de fer-ho mai. Quan algú va ràpid a la pista ningú no posa en dubte la seva qualitat i ningú no sospita de dopatge. Cansa molt haver d’estar sempre amb el mateix tema”. Va guanyar l’or en persecució per equips.
Les seves patilles pèl-roges van causar sensació en el Tour del 2012. Wiggo arribava en forma, amb victòries en la París-Niça, el Tour de Romandia, i el Critérium du Dauphiné i, com a cap de files del Team Sky, es va dedicar a agafar avantatge en les dues cronos i a administrar-lo en les etapes de
EL COMIAT “He tingut la sort de viure un somni i complir l’aspiració de la infantesa de fer carrera en l’esport” El ciclista britànic es retira als 36 anys després de guanyar 8 medalles olímpiques, 5 de les quals d’or, i el Tour de França del 2012 EL COMENÇAMENT El ciclista va descobrir la seva vocació quan va vibrar amb el triomf de Boardman als Jocs de Barcelona
muntanya. El número dos de l’equip, Chris Froome, el va esperar a desgrat en les ascensions, amb la qual cosa la relació entre els dos monstres del ciclisme no ha arribat a passar mai de correcta. “Els haurà costat d’empassar-se’l als francesos, que sé que no estimen gaire els anglesos,” va ironitzar als Camps Elisis el primer guanyador britànic d’un Tour, en la 99a edició de la prova. “El 2012 va ser un any impressionant i va funcionar com un motor per mi. El ciclisme m’ho ha donat tot i no ho hauria aconseguit sense el suport de la meva meravellosa dona, la Cath, i dels nostres formidables fills. Els nens de Kilburn que toquen de peus a terra i tenen el cap als núvols no guanyen ors olímpics i el Tour de França. Ara sí que ho fan”, va dir ahir en al·lusió al barri en el qual va créixer.
Poc després del triomf en la ronda gal·la va rebre el títol de cavaller de mans d’Elisabet II. “Ara estaria bé anar amb bicicleta amb certa calma i tranquil·litat, gaudir de la bicicleta sense tots aquests idiotes amb moto traient-te fotos”, va afirmar en l’acte de condecoració mostrant la seva predilecció per la pista. Wiggins ha estat un ciclista extravertit, el que animava les concentracions amb divertides imitacions dels companys, però abans que res un gran professional que va descobrir la seva vocació quan va quedar impressionat per la final de persecució masculina en els Jocs de Barcelona el 1992 que es va adjudicar Chris Boardman.
En el moment de baixar de la bicicleta, la música. Les seves patilles i les seves preferències musicals –ha declarat la seva admiració per bandes com The Who, The Jam o Joy Division– van delatar la seva adscripció al moviment mod. De fet, col·lecciona guitarres i escúters Vespa i Lambretta del més pur estil de Quadrophenia. Passarà a la història com un campió net després de l’època més convulsa del ciclisme.