Estratègies fabianes
En les conferències que, entre 1965 i 1966, va dedicar a la poesia de Carles Riba, Gabriel Ferrater no es va poder estar de blasmar Francesc Cambó per haver fet que el poeta perdés el temps traduint les Vides paral·leles de Plutarc per a la col·lecció Bernat Metge en lloc de traduir els grans autors clàssics. Ferrater no valorava gens ni mica l’escriptor de Queronea, a qui considerava exageradament un escriptor de quarta fila instrumentalitzat per donar un vernís grec al patriotisme de cartró pedra del mecenes i prohom de la Lliga.
Anys abans, Riba havia mirat de redimir les Vides paral·leles recordant que Shakespeare n’havia traslladat a les seves obres dramàtiques escenes senceres sense afegir-hi altra cosa (com si fos poc!) que una versificació vertiginosa. Juli Cèsar, que ara fa gairebé un any es va representar al Parlament de Catalunya en versió bufa amb el cadàver polític d’Artur Mas representant el paper de les despulles del general romà en l’escena segona de l’acte tercer, és l’exemple més citat d’aquests trasllats. Però al Parlament no li cal la intermediació dels versos de Shakespeare per portar Plutarc a les taules, com es va poder comprovar en la reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir quan es va veure entrar l’espectre de Quint Fabi Màxim, el Cunctator, un altre dels il·lustres biografiats pel literat grec.
Fabi Màxim va ser nomenat dictador de Roma durant la segona guerra Púnica, després de les derrotes a les batalles de Trasimè i Trèbia. I, com explica Plutarc, el flamant dictador va pensar que la millor manera de capejar el temporal i defugir un daltabaix definitiu amb els cartaginesos era canviar d’estratègia. La nova directriu va ser evitar una batalla decisiva, defugir l’enfrontament directe amb les tropes d’Anníbal. I mirar d’allargassar el temps lliurant una guerra de desgast. Precisament per això va rebre el nom de Cunctator, l’ajornador. Aquesta estratègia de qui dia passa any empeny, semblant a la de Pericles a la guerra del Peloponès, no va ser ben rebuda ni pel poble ni pel senat, que la veien com un senyal d’indolència i covardia o, si més no, com una pràctica d’allò que ara els psicòlegs anomenen procastinació, que és l’hàbit de deixar per a més endavant accions que cal dur a terme i fer-ne mentrestant d’altres de més irrellevants o agradables. Els cònsols que van substituir Fabi no van trigar a abandonar aquesta directriu, una decisió que va portar a la catàstrofe de Cannes. I aquesta catàstrofe va fer veure com a prudència i sensatesa el que abans es veia com indolència, covardia o procastinació i es va recuperar la que, encara avui, es denomina “estratègia fabiana”, que va permetre expulsar els cartaginesos d’Itàlia.
Des d’aleshores, aquesta estratègia està en el repertori de les estratègies disponibles. De vegades es fa servir, amb o sense èxit, amb l’objectiu real de guanyar la guerra. D’altres, s’usa simplement per presentar una retirada com un replegament tàctic mentre es mira de guanyar temps per preparar l’opinió pública per a la firma d’un armistici, un tractat de pau o una rendició.
El Parlament no necessita Shakespeare per portar Plutarc a les taules