La lògica del menú del sí o sí: llenties o llenties
Que sigui un plantejament gaire democràtic és una altra història
Pels que no són especialment monàrquics o rufianísticament republicans, un dels al·licients del discurs del rei és interpretar-lo per certificar crítiques prèviament establertes. Per sort, el discurs sempre inclou prou ambigüitats per justificar aquesta mena d’especulacions. Enguany l’independentisme hi ha detectat crítiques al procés, encara que una minoria selecta d’espanyols democràticament optimistes ha entès que la referència de Felip VI també es podia aplicar a la intransigència del PP. Aquest any TV3 ha emès el discurs al 3/24, un primer pas de distanciament que, posats a participar de l’epidèmia de la conjectura, podem considerar un inici de desconnexió.
¿Cap a on? Aquesta és fàcil: cap al referèndum. L’evolució d’aquest producte introdueix petits canvis cosmètics a un desenllaç que, si no fos substancial pel país, seria còmic. Ho va dir el conseller Raül Romeva a l’entrevista de Xavier Bundó a RAC1: “Hi haurà referèndum o referèndum el 2017”. Algú que acabés d’aterrar a Catalunya es podria preguntar si la frase no és redundantment dissonant i si, per dir el mateix, no n’hi ha prou amb un simple: “Hi haurà referèndum”. Recordo quan en les seves col·laboracions de ràdio Quim Monzó introduïa repeticions aparentment absurdes. Deia per exemple: “M’agrada el rubgi, el cúrling i el rugbi”. En temps convulsos, la repetició com a recurs còmic reconforta i potser és a l’origen del sant greal referendari. Contagiats per la moda del sí o sí (que per desgràcia adopten tant els nostres fills com els nostres cunyats abandonant l’elegància del genuí
tant sí com no), s’excita l’èmfasi militant i es castra la gestació d’un possible pacte. Que sigui un plantejament gaire democràtic és una altra història, i també s’entén en un context en què l’interlocutor tampoc és un exemple de transigència. De fet, els dos bàndols actualitzen la vella frase feta del “son lentejas, si quieres las comes, y si no, las dejas” i perpetuen el clixé, desesperadament trampós, que els uns són demòcrates i els altres no.
Sensibilitzat per la febre nadalenca, el president Rajoy va videoconferenciar amb les bases espanyoles desplegades a quinze missions i setze països. Era un tràmit, però, de cara al referèndum o referèndum, potser convindria aclarir quina serà la política de defensa de la nova república catalana desconnectada de la decadent Espanya borbònica. ¿Es contractaran companyies privades de seguretat o es nomenarà un ministre respectat pels seus valors de marcialitat i fermesa? ¿Un candidat? Se me n’acuden dos: Josep Garganté o, sí o sí, Josep Garganté.