Els watsaps d’Elena Francis
Ribas i Hofmann tanquen amb ‘Azul marino’ les aventures de la periodista Ana Martí
Ana Martí hauria de ser la pròxima pregonera de les barcelonines festes de la Mercè. S’ho mereix. Malgrat la seva molt avançada edat –ja en deu tenir vuitanta llargs–, aquesta dona encara conserva un cap molt lúcid i molt clar. A més, avui dia molt poques dones representen com ella la quotidiana lluita de tantes dones per fer-se un lloc en una societat dominada per homes. Sense grandiloqüències. Dia a dia. Mossegant-se el llavi inferior. Almenys molt poques dones poden fer-ho amb el seu enginy i el seu do de llengües.
Sí, tots sabem que el pregoner de l’última festa major de la capital catalana també es dedicava a les lletres. Va ser l’escriptor Javier Pérez Andújar. A més, i potser aquest seria el principal inconvenient per fer-la pregonera, Ana Martí no existeix, almenys com a persona. No és més que un personatge de ficció, la brillant protagonista d’Azul marino, l’última novel·la escrita a quatre mans per Rosa Ribas i Sabine Hofmann i editada per Siruela, l’última part de la trilogia que va aparèixer amb Don de lenguas i després va continuar amb El
gran frío.
Ara som a l’any 1959 i a Barcelona; evidentment, en una Barcelona que encara pateix la postguerra. Ana Martí ja no és aquella encongida noieta amb vocació de plomí de fa deu anys. Ara es guanya la vida treballant a tant la peça al diari El Caso ,iala revista Mujer Actual. Si publica els seus escrits, cobra. I si no, doncs no. Un suïcidi, una festa de societat... A estones, Ana Martí escriu sobre crims luctuosos i, a estones, sobre les obres de caritat que les senyores de molt bona família es dignen a fer. En el seu fur intern es pregunta si aquestes són les històries que de debò vol explicar. Cada dia l’adverteixen que si continua així acabarà quedant-se per vestir sants. El seu pare, en altre temps un reconegut redactor, ara malviu produint d’una manera industrial, amb un munt de pseudònims, novel·les d’amor i de l’oest.
Llavors un mariner dels Estats Units de la Sisena Flota mor assassinat, mor brutalment degollat, en un antre del barri xino. Les autoritats dels Estats Units estan molt interessades que l’assumpte es resolgui de la manera més discreta i ràpida possible. L’inspector encarregat de les indagacions no es fia dels traductors del consolat, i decideix recórrer a una jove periodista molt espavilada que a sobre parla anglès... Aviat l’assumpte es revela molt més tèrbol del que semblava.
“En aquella època, si el teu marit et pegava, al consultori d’Elena Francis et recomanaven que aguantessis amb resignació cristiana –explica la coautora Rosa Ribas–. Ara els missatges de WhatsApp dels adolescents transmeten idees semblants. Ana Martí, a la segona part de la trilogia, l’acomiaden perquè ho fa massa bé, perquè una dona no podia fer-ho millor que els homes. I avui dia els impediments perquè una dona es desenvolupi professionalment es manifesten d’una altra manera, però encara hi són. En realitat, tota la trama no és més que una excusa per explicar totes les altres coses”.
Sí, Azul marino és una novel·la negra molt trepidant i divertida, sobretot us agraden les novel·les de misteri de tota la vida, però els seus misteris no són la seva qualitat més destacada. En realitat, el lector no passa una pàgina rere l’altra per descobrir què carai li va passar al mariner dels Estats Units degollat. A un li acaba interessant molt més saber molt més sobre com sobreviuen les putes del barri xino. El principal mèrit d’Azul marino és el relat que ens ofereix de la vida quotidiana de tota aquella època, un relat antropològic, un relat també històric... i, al mateix temps, ple de referències a l’actualitat.
A través d’una llarga successió de personatges secundaris, el lector arriba a entendre com vivia la gent durant l’època del franquisme. Com vivien les putes, els periodistes, els policies, les dones dels nous tecnòcrates... La dictadura no van ser quatre dècades monolítiques. Sempre va estar sotmesa a intenses lluites pel poder. En aquell règim alguns grups pujaven, d’altres baixaven... El 1959 aquells vells falangistes que van guanyar la Guerra Civil començaven a deixar pas a una nova classe política a qui li agradava presumir de modernitat. Tot canviava per continuar sent el mateix.
“És una cosa molt semblant al que està passant avui dia. Aprofundint en aquella època podem entendre moltes de les coses que passen avui dia. La resignació tan pròpia d’aquells anys encara perviu en l’actualitat. En aquest país, malgrat tota la merda que ens envolta, encara diem tota l’estona que és que les coses són així”, postil·la l’escriptora del Prat de Llobregat arrufant les celles poc abans de tornar a Alemanya, on viu des de fa molts anys. En un moment donat de la novel·la, a un dels seus personatges, a un fotògraf nord-americà, li pregunten com pot aguantar aquest país... “Perquè jo puc anar-me’n quan vulgui”, respon.
‘Azul marino’ està ambientada en el 1959 en una Barcelona encara castigada per la postguerra