“La classe política europea actual és realment mediocre”
No li ha estat fàcil ser la néta de Benedetto Croce. De petits ella i el seu germà van ser amenaçats per un grup feixista amb un segrest... Per això fins als tres anys va viure amb els seus avis. En tornar el seu pare a casa, ella, sense reconèixer-ho, va cridar: “Àvia , a la sala hi ha un soldat que està fent malbé les catifes!”. La seva mare va arribar en un jeep americà ple de taronges i llimones. Són els primers records que té dels seus pares.
Ella es va doctorar amb una tesi sobre Chénier, el poeta que va acabar a la guillotina, i va escriure amb rigor sobre el saló de Madame du Deffand, freqüentat per Montesquieu i Voltaire. Benedetta Craveri (Roma, 1942) és una dona d’immensa cultura, prudent i educada, amb aspecte d’espantadissa però amb moltes taules per resoldre-ho.
La nostra societat actual ha substituït la bona conversa per la rumorologia i l’insult? Que en les tertúlies es limitin a parlar de política és una ofensa. Em resulta irritant. La conversa ha deixat de ser el ritual d’una societat privilegiada.
Deia La Rochefoucauld que el millor interlocutor no és el que parla sinó el que escolta. Ja ningú no s’interessa per l’altre. Abans una conversa era un ritu privat, cosa de poques persones unides per l’estima i l’estímul intel·lectual recíproc. Un sopar podia ser font de curiositat profunda.
És molt crítica amb les noves tecnologies de la comunicació.
La conversa pressuposava una cooptació personal, un triava amb qui parlar... Ara es fiquen en un xat o a la xarxa éssers anònims que escupen una immensa quantitat d’informació que sembla neutra però no ho és; darrere hi ha retòrica, revenja o un missatge polític farcit de mentides.
La gent no desencripta.
La xarxa és un exercici extrem del narcisisme col·lectiu. Deus tenir problemes d’identitat tràgics si necessites entrar a la xarxa per explicar-te a ti mateix sense sortir del teu autisme... i de manera agressiva. Molta vulgaritat.
Es va especialitzar en el món intel·lectual dels salons versallescos, alguns llavor del que ara entenem per opinió pública. N’hi va haver de liderats per dones. Per a alguns dels seus marits era només un divertiment, però els va sortir malament, elles van anar molt més enllà.
S’ha trobat amb més bons interlocutors homes o dones?
En general, dones; a nosaltres ens interessa de debò el que ens explica el que tenim davant. Durant molt de temps la dona no va tenir dret a ser ciutadana de ple dret, però el seu rol era mantenir l’equilibri de manera discreta. Sabria fer-ho un home?
Ser filla de dues personalitats tan potents com el polític Raimondo Craveri i l’escriptora Elena Croce no deu haver estat fàcil. Alguna vegada ha sentit el pes de no estar a l’altura? Jo he estat acomplexada tota la meva vida! Amb un gran sentiment d’inferioritat respecte a la meva família.
El seu pare, polític antifeixista i membre de la resistència, va pertànyer al mateix partit liberalsocialista que Natalia Ginzburg, Giorgio Bassani o Primo Levi. Admirava el seu coratge. Era cap d’una organització partisana que passava informació als americans. “No tenies por?”, li vaig dir un dia. “Esclar, una por terrible, ens emborratxàvem per aguantar que ens llancessin d’una puntada de peu amb paracaigudes”.
És cert que li devem a la seva mare la publicació d’Il Gattopardo? És cert. Va arribar a les seves mans l’original de Lampedusa i ella el va passar a Bassani, que estava a Feltrinelli. Ja l’havien rebutjat diverses editorials! Era extraordinària. Expliquen que mentre el seu avi, Benedetto Croce, estava de vacances a Ischia, un terratrèmol va enfonsar casa seva... La seva mare, el seu pare i la seva única germana van morir mentre ell va romandre enterrat sota la runa. Va sobreviure i va heretar la fortuna familiar... Era l’hora de sopar, va sortir a la terrassa i va veure com queien, abraçades, la seva mare i la seva germana. I tota la nit va sentir els crits i laments del seu pare sense poder fer-hi res. Tenia 18 anys. Diuen que Croce és el filòsof de la desafecció, però la realitat és que es va passar tota la vida dominant l’angoixa d’aquell horror. Potser per això va deixar escrit que “ser pessimista no serveix de res”? Probablement. Per mi va ser un mite sagrat. Quan jo anava a la universitat, al meu avi Croce, el detestaven... a Itàlia l’odiaven els de l’esquerra marxista. Va ser un antifeixista liberal criminalitzat i això em va ajudar molt a mi: vaig entendre que en aquesta vida cal prendre posicions.
Quines decisions de polítics s’han vist inspirades per les opinions de les seves dones? En l’Antic Règim les dones de tota Europa vivien sotmeses a l’autoritat patriarcal. França va ser una excepció
i, al món aristocràtic, les dones van poder dictar les regles de comportament social. Durant dos segles van influir des de l’ombra.
Lluís XIV no ho veia tan clar
Ell, tan sensible a la seducció femenina però gelosíssim del seu poder, no va permetre mai que les dones el condicionessin. El seu primer gest quan va agafar les regnes va ser eliminar del consell la seva mare, Anna d’Àustria.
Madame de Pompadour, en canvi, va influir en Lluís XV sent la seva amant. Ell l’hi va permetre, l’adorava. Espero que els homes que elegim no es deixin condicionar per les seves do-
nes. És un mite que procedeix dels Estats Units amb conseqüències pèssimes. Pots ser un gran polític i tenir una dona espantosa.
La llista de marqueses i comtesses que ha investigat és llarga: madame de Sévigné, madame de La Fayette, la marquesa de Sablé... A quin dels seus influents salons li hauria agradat colar-se? En el de madame de Staël, filla de l’últim ministre de finances de Lluís XVI, gran escriptora i intel·lectual europea. Ella va dirigir un saló literari brillantíssim. Napoleó no la suportava per la seva llibertat intel·lectual... era una protestant d’origen suís. Per mi va ser la màxima artista de la conversa, fonia el que era elegant, brillant, el glamur i l’alè mundà, amb idees filosòfiques molt profundes.
Al saló de la seva mare –“l’últim autènticament internacional de Roma”–, vostè hi va veure passar personatges com ara Adorno, María Zambrano, Borges o Joseph Brodsky. La mare tenia molts amics exiliats espanyols. Era amiguíssima de Bergamín, de María Zambrano, que recordo com un oracle de Delfos –que bé que parlava!– i Américo Castro, guapíssim amb els seus cabells blancs. Ha tingut un marit italià, l’assagista Masolino d’Amico, i un altre francès, el diplomàtic Benoît d’Aboville. La politesse és patrimoni francès? No continuen sent massa xovinistes? Ja no! Des que tenen consciència d’haver perdut l’hegemonia europea. No podem ser víctimes de nacionalismes. Jo em sento profundament italiana, el meu cor, la meva identitat... al pare de les meves filles l’estimo molt i la meva sogra era la
guionista de Visconti! Però com a historiadora m’ha interessat la cultura francesa. I en l’àmbit universitari, per exemple, els admiro: la universitat francesa, a diferència de la italiana–i menys la de vostès–, és meritocràtica. Chapeau!
A La universitat de la vida (Arcàdia) vostè deia : “Jo vaig créixer en una família estranya, només es parlava de coses importants”. Aquesta era la regla, però no sempre en vaig fer cas. El que sí que vaig rebre és un virus de la meva mare: el sentit de culpa si no aprofito bé el temps. Em passa si m’abandono al
dolce far niente.
“L’educació que vaig rebre va ser autoritària a l’estil de l’ancien
régime”... I malgrat tot eren laics, antiburgesos, antifeixistes i odiaven les convencions. Com acostuma a passar jo he educat les meves filles de manera gairebé oposada. Els meus pares volien donar-nos una lliçó ètica, nosaltres els hem volgut donar la felicitat. Sense saber que no hi ha garantia per a això.
Està a favor de perpetuar el poder de l’elit?
Avui ja no existeix l’elit! Un desastre. Però no com a privilegi sinó aquella elit que, a Itàlia, es formava des de l’educació pública. Als anys seixanta, en nom d’una noble i estúpida utopia, els governs d’esquerra van criminalitzar la paraula selecció i van regalar llicenciatures, amb la qual cosa s’aconsegueix el resultat oposat a la democràcia. L’escola consentia a tothom agafar l’ascensor social. Després el fill de burgès torna a casa, té possibilitats i tan feliç, mentre que l’emigrant més intel·ligent no pot assolir l’excel·lència ni pagar màsters ni viatjar.
Creixen els grups antisistema.
Aquestes onades de populisme destructor, als Estats Units i a Europa, es basen en la ignorància. S’informen per internet, no saben res d’història! La seva idea de la democràcia directa és diferent de la nostra democràcia representativa, en què jo crec profundament.
Però vostè sempre ha votat esquerres.
Perquè la nostra dreta era un desastre. El drama és que ara tampoc no tenim una esquerra de nivell. La classe política europea és, ara com ara, realment mediocre. Demà votaré sí al referèndum constitucional amb la trista certesa que vencerà el no. Crec que Renzi és l’únic líder polític que ens queda i veig amb autèntic terror el Moviment 5 Estrelles.
Reivindica la cortesia. Quin comportament l’horroritza més?
El que veig a la televisió. Ja no hi ha diàlegs, només monòlegs agressius. La cortesia era un sistema de tolerància recíproca que preferia la hipocresia a l’enfrontament. No responia a la transparència, però almenys garantia el respecte!
El seu últim llibre, encara no publicat a Espanya, tracta sobre els darrers llibertins. Set personatges que tenien uns 45 anys el 1789, tots membres de l’alta noblesa, governadors, ambaixadors, generals... Lliurepensadors que, com a grans seductors, portaven una llista de conquistes. L’ideal de vida aristocràtic es basa en la seducció, no només entre homes i dones sinó global. Però, alerta!, són grans individualistes.
“Deus tenir tràgics problemes d’identitat si necessites entrar a la xarxa per explicar-te a tu mateix” “La universitat francesa, a diferència de la italiana –i menys la de vostès–, és meritocràtica”