Dominar el vertigen
La globalització, paraula que ens ha acompanyat durant dues dècades per descriure la interconnexió creixent entre tots els racons del planeta (encara que el procés vingui de més enrere) i que tant ha canviat les nostres condicions de vida, perd gas. Es parla de desglobalització, de l’inici de la marxa enrere. Si fa un any els haguessin dit que al Regne Unit poden acabar obligant les empreses a publicar llistes d’empleats estrangers, no s’ho haurien cregut. Com tampoc ningú no imaginava que un personatge tan grotesc i intencions tan imprevisibles com Donald Trump (el més semblant a un Ruiz-Mateos global) hagi posat en estat d’alerta les grans institucions mundials perquè pot guanyar les eleccions als EUA.
Les institucions que diuen governar el món han agafat gust a propagar la por. I exageren. Internet garanteix, per exemple, que l’intercanvi de fluxos no s’aturarà. Però també és veritat que hi ha símptomes del contrari. La progressió del comerç mundial s’ha aturat. La intensa competència internacional ha empobrit les classes mitjanes i les ha fet molt irascibles. Això, i el sisme de la digitalització a les empreses, porta àmplies capes de la població a desconfiar del que vingui dels seus governs. Els veuen més preocupats per les grans corporacions que per les seves condicions de vida. Pot ser que l’elit mundial tingui raó. Que tot acabi en un món millor. Però,
Volem més polítics com Vestager, font d’orgull, i menys com Juncker, de qui ens avergonyim
els hem de creure? Sobretot quan és obvi que aquest camí també és dolorós per a molts. I que governs i institucions sembla que miren cap a una altra blanda.
Es pot veure el got mig buit o mig ple. Economistes com Dani Rodrik ho veuen com una oportunitat. Aquest expert fa anys que avisa que la tensió entre els interessos globals del capital i les sobiranies nacionals és insuportable. I que ha arribat l’hora que els països recuperin autonomia política. Que han d’aplicar polítiques econòmiques raonables encara que no siguin del grat de les grans corporacions. Que han de convèncer les seves opinions públiques que se n’ocupen. És a dir. Volem més Margrethes Vestager, de qui ens sentim orgullosos per enfrontar-se a Apple i a l’elusió d’impostos que practica; i menys JeanClaudes Juncker, del qual ens avergonyim per l’ambigüitat de la seva relació amb els poderosos.
Però per fer aquest gir fa falta sang freda. Una virtut que no abunda en situacions com aquesta. I mirar-se les coses amb distància. Pensar més en el bé comú (que estrany que sona avui això) i una mica menys en l’eficiència al límit (això encara sona pitjor). “Les ambicions econòmiques són bones serventes, però males senyores”, va escriure R.H. Tawney, un poc conegut historiador i socialista fabià de qui Elba Editorial acaba de recuperar La sociedad adquisitiva, el seu millor llibre. El va escriure el 1920, en uns anys en què el món sentia la mateixa sensació de vertigen que avui. El seu discurs moral no va poder aturar el que va venir després, la gran crisi i la guerra. Esperem que aquests paral·lelismes s’aturin aquí.