“Ningú no imaginava quaranta advocats callats i sense barallar-se”
Tinc 76 anys. Vaig néixer a l’estat de Nova York. Casat, 3 fills i 6 néts. Vaig fundar l’Escola de Dret de Nova York i sóc professor a Stanford i Georgetown. Tenim una política que polaritza i convida a ressaltar les diferències. Cal convidar al diàleg. V
Es va graduar amb honors. El meu pare era jutge i professor de Dret, així que vaig respirar aquella manera de pensar que tenen els advocats.
No sabia que els advocats pensessin d’una manera particular.
Són molt racionals, les emocions no compten. I això és el que es valorava a l’escola de Dret, ser precís i racional, i jo ho era.
Què va passar?
Als 29 anys treballava per a Arnold & Poter, guanyava moltíssims diners, però havia perdut la motivació perquè en el fons jo esperava alguna cosa més de la vida que racionalitat, volia donar resposta a problemes socials. Em pregunto que hagués estat de mi si hagués perseverat...
I què creu?
Que no m’he perdut res. Freqüento antics col·legues que van triar aquell camí i li asseguro que no envejo els seus diners, la seva posició ni les seves immenses cases buides. No els veig més feliços que jo. Li explicaré una història.
Endavant!
La societat ja sabia que el tabac mata, i el nostre client més gran era una tabaquera que ens donava més i més diners perquè els defenséssim i les seves vendes poguessin continuar augmentant
a costa de la salut de les persones.
Va ser el seu punt d’inflexió.
Sí, vaig abandonar i vaig crear una nova línia de treball que tenia a veure amb els afers públics i el dret, i que m’ha donat moltes alegries.
Què va aconseguir?
Estar-ne orgullós, perquè lluitava pel que creia i sentia. Als anys seixante em preocupava el medi ambient i vaig utilitzar el que havia après per defensar els drets de la Terra.
Es va avançar unes quantes dècades.
També defensava els drets legals de les persones amb trastorns mentals a les quals incapacitaven. El més important per a mi era tenir un sentiment de comunitat.
Va acabar creant la primera Escola de Dret de la ciutat de Nova York.
Volia despertar la consciència del dret públic, advocats que treballessin pels drets de la terra, de les dones, les minories..., una cosa que no existia. Avui l’escola té 40 anys i molts dels nostres graduats han fet una gran tasca al món.
Canviar mentalitats no és fàcil.
Ha estat una de les meves feines més dures. Els estudiants eren tots activistes, ja grandets, sindicalistes, representants de comunitats negres, a qui no intimidava l’autoritat i menys si venia d’un blanc de classe mitjana i mitjana edat.
Com els va contenir? Vaig fer el que vaig poder. Vaig haver de lluitar per aconseguir diners, amb els professors, amb els estudiants, i per implantar un model basat en l’empatia, volia evitar l’avarícia però també la protesta per la protesta.
Un equilibri delicat.
Era molt estressant, les pressions venien de totes bandes. Un amic, degà d’una altra facultat de Dret, em va proposar que medités per reduir l’estrès i em va donar unes instruccions molt senzilletes: quinze minuts al matí en un lloc tranquil seguint la teva respiració.
I?
“Què té a veure això amb la pressió que he de suportar!”, vaig protestar. “Prova-ho –em va dir–, potser quan t’estiguin pressionant pots crear un pont de calma amb la meditació del matí i et sents d’una altra manera”.
A mi el seu amic m’ha convençut.
No va ser una cura miraculosa, però el nus a l’estómac i la tensió a les espatlles van anar afluixant, i les meves respostes es van fer més útils i sàvies. Ho vaig adoptar com un instrument més. Després vaig començar a anar a retirs fins a aconseguir meditar durant deu dies seguits.
Per què tant?
La meditació m’arrelava en el moment present, una cosa que fins llavors desconeixia. “No sé què fas en els retirs, però m’agrada com tornes”, em deia la meva dona. La meditació no només va canviar la meva vida professional, em va canviar com a persona, i vaig pensar que aquells canvis també eren aplicables a altres advocats.
A tothom, oi?
La professió d’advocat és una de les més estressants, de manera que vaig decidir ensenya’ls-hi. Vaig deixar l’escola per presidir la Fundació Nathan Cummings, jutges al servei de les necessitats humanes. Comptava amb molts fons que em van permetre desenvolupar un programa de mindfulness per a advocats i crear el Centre de la Ment Contemplativa en la Societat.
Què és això?
La proposta és portar el mindfulness a grans corporacions. Un dels meus primers clients va ser Google, que va incorporar el nostre programa a les seves oficines de tot el món. Avui tenim programes en diferents àrees: educació, periodisme, negocis..., però la que més m’interessa a mi personalment és la de dret.
Li agraden els reptes...
Als Estats Units els advocats som blanc dels acudits, se’ns considera arrogants i avariciosos, molt bons parlant i molt dolents escoltant, així que tothom va pensar que la meditació per a advocats era un acudit nou.
Ningú no imaginava quaranta advocats i jutges asseguts, callats, i sense barallar-se entre ells. Avui, moltes escoles de dret implementen aquest programa i comprovo que els estudiants tenen un gran interès no sols a ser bons advocats sinó bones persones.