No parlen del temple
Una de les coses que més em fascinen de Barcelona –entre tantes– és la recurrent polèmica sobre la Sagrada Família. Em fascina gairebé tant com la capacitat que tenim els catalans de convertir debats tècnics –accents diacrítics, incendis forestals, deures de la quitxalla– en gimnàstica col·lectiva per enfortir el múscul que no tenim. La Sagrada Família ho té tot per a aquest esbarjo: estètica, diners, turisme, capellans i marca. Unes declaracions recents del responsable municipal d’Urbanisme i Arquitectura han afegit nova llenya al foc, tot barrejant –com ho faria un amateur en una barra de bar– criteris artístics i la relació entre públic i privat. Quan això ho feia Oriol Bohigas, hi havia més nivell, més classe i més estil.
No em crec que quan parlem del temple de la Sagrada Família ens dediquem només a contraposar una estètica contra una altra. Per darrere, per sobre i per sota d’aquesta discussió sobre l’obra més emblemàtica de Gaudí hi ha el magma més brillant i més infecte alhora de la nostra tribu: els uns contra els altres. Al segle XV hi havia la Busca i la Biga, la cosa ve de molt lluny, no us penseu que és un mal de fa només quatre dies. La rebentada contra la Sagrada Família –legítima tant com el seu enaltiment, però no en un càrrec públic– és el substitut d’una altra cosa. A Catalunya, encara hi ha una mentalitat primària que enyora –no gosa dir-ho– aquella ciutat cremada d’esglésies fumejants, és la pulsió sectària que podem sofisticar posant-hi adjectius com llibertària, etcètera. És el ressentiment contra un èxit que no va ser promogut pels mandarins, és la mala bava contra un negoci que no controlen els bons de la pel·lícula, és l’anticlericalisme tot a cent per la porta del darrere. És, en definitiva, una
Rebentar contra la Sagrada Família –tant legítim com el seu enaltiment– és el substitut d’una altra cosa
oportunitat per demostrar com de moderns són alguns que fa dècades que viuen en una modernitat de peixera congelada.
Naturalment, l’Administració té sempre l’obligació de dictaminar on acaba l’interès públic i on comença l’interès privat, a l’hora de transformar un carrer en benefici de la Sagrada Família o quan dóna el vistiplau per construir un centre comercial. Òbviament, també ha de demanar-se si la Sagrada Família constitueix –com el camp del Barça, posem per cas– un patrimoni col·lectiu a més d’una propietat particular. Afortunadament, els funcionaris municipals acostumen a evitar molts errors dels polítics, també d’aquells que pretenen tenir un moment de glòria.
Que la nostra ciutat tingui un temple que és famós mundialment no em sembla una desgràcia, com alguns suggereixen. La Sagrada Família ens projecta, agradi o no. El que s’ha fet sobre l’obra de Gaudí pot ser qualificat de més o menys encertat, de sublim o de nefast, però aquest ja no és un assumpte polític. Ens cal un nou Floquet de Neu perquè alguns canviïn de tema.