Disciplina anglesa
Si la majoria imaginàvem que, després del Brexit, no podien arribar pitjors notícies del Regne Unit, és evident que ens vàrem equivocar. O així ho sembla, atès el congrés dels tories que s’acaba de celebrar a Birmingham, i la crònica de Rafael Ramos ha estat, en aquest sentit, molt il·lustrativa. Tal com ha escrit el periodista Craig Oliver, en la seva sèrie d’articles al Mail On Sunday, l’ombra de l’actual primera ministra, Theresa May, era més allargada del que aparentava. Craig va ser el cap de premsa de Cameron i ha explicat que l’equip del primer ministre l’anomenava “el submarí May”, perquè va ser tan evasiva i equívoca amb la seva posició sobre el Brexit, que va arribar a semblar un “agent enemic”, segons expressió de Jack Straw, el director de campanya del referèndum. A més, “sempre desapareixia en els moments més sensibles”, i la idea que estava en contra de la posició de David Cameron, i a favor de sortir de la Unió, va anar arrelant en l’equip presidencial. És a dir, era una convençuda del Brexit a les terres dels defensors de la permanència.
Després d’escoltar el seu exaltat discurs en la clausura del congrés del partit, aquella hipòtesi s’ha convertit en tesi. May acaba de marcar les pautes de la política britànica dels propers anys, i les seves paraules auguren temps molt foscos. Rafael Ramos ha escrit en la seva crònica que la primera ministra havia funda tel“nacionalpopulisme ”, i la cantarella li recorda alguns dels sorolls més altisonants de l’aguerrit Trump. I així ha estat com, sadollada d’una arrogància prepotent i rància –“som la Gran Bretanya, la cinquena potència del món, i Europa ens necessita més que nosaltres a ella”–, la nova líder tory s’ha mostrat com una aïllacionista convençuda, ha declarat la guerra a la immigració, ha defensat un blindatge irredempt de la Gran Bretanya i, pel camí de buscar el seu territori polític, ha fet un brutal gir cap a la dreta més arnada. Tot sentint el seu crit huracanat, sembla clar que als de l’UKIP els queda poc marge, com també és evident que s’ha carregat, de cop, el llegat centrista de Cameron. Tot plegat, amb la City horroritzada davant el que li cau al damunt.
En aquest punt, la pregunta adquireix caires preocupants: això de May ha estat un inesperat virus que ataca la Gran Bretanya o estem davant un canvi de paradigma en les democràcies liberals? Em temo que és la resposta segona, i a la vista general del panorama em remeto: Hongria i el seu referèndum, Àustria i el seu coqueteig amb l’extrema dreta, França i l’amiga Le Pen, el populisme extrem a Grècia, Putin rugint des de Rússia, Merkel patint pel flanc dret..., Europa desfent-se pels descosits. Retorna la por i, amb això, retornen els discursos que blinden fronteres, retallen drets i venen mercaderies populatxeres, com si el retorn a la caverna els salvés dels perills de la selva. Mals temps per a la lírica.
Amb el seu crit huracanat, Theresa May s’ha carregat, de cop, el llegat centrista de Cameron