La joventut que fa tard
SÓN dolents els resultats que obté Espanya a l’índex del desenvolupament juvenil del 2016 elaborat pel Centre Reina Sofia, en el marc de l’estudi ProyectoScopio. Segons aquest índex, la situació dels joves espanyols (d’entre 15 i 29 anys) és una de les pitjors d’Europa. Concretament, se situarien en la vint-i-quatrena posició, només al davant de Croàcia, Itàlia, Bulgària i Romania. En la part superior de la taula, en canvi, apareixen països septentrionals com ara Dinamarca.
Cinc són els criteris a partir dels quals s’ha elaborat aquesta classificació relativa al desenvolupament juvenil: educació, ocupació, emancipació, expectativa de vida i ús de noves tecnologies. Tenint en compte les dades referides a taxa d’ocupació i edat d’emancipació del nucli patern, la posició dels joves espanyols és deficient. El nivell d’atur juvenil és a Espanya d’un 39,6%, 22 punts per sobre de la mitjana europea. I l’edat mitjana per a l’emancipació del domicili familiar se situa en els 29 anys (a Europa, en els 26, amb alguns països que baixen fins als 19). Es tracta de dues dades encadenades. Perquè com més tardà és l’accés al mercat laboral i més precària la situació econòmica dels joves, més es prolonga la seva dependència i més s’allarga l’estada en el domicili patern.
La conseqüència més palmària que tot plegat té és el retard en la incorporació a una vida adulta. I, en conseqüència, la demora del desenvolupament, amb els previsibles efectes en termes d’afirmació personal i d’accés a un estadi d’autonomia econòmica. Cada cosa té el seu moment, i no té cap sentit que persones que ja han tancat el cercle de formació professional o acadèmica ocupin durant anys una mena de terreny de ningú, des del qual no poden contribuir a la societat.
Cal dir que la gravetat d’aquests fets és òbvia. I posarhi remei hauria de ser una prioritat absoluta per a qualsevol govern responsable. En primer lloc, perquè la situació d’aquests joves que es veuen rebutjats pel mercat laboral pot portar a la desmoralització i la desesperació a edats que haurien de ser de ple creixement. I, en segon lloc, perquè el seu drama no és particular, sinó col·lectiu, ja que és tota la societat espanyola la que està prescindint d’una força clau.
Els resultats que obté Espanya en educació en aquest índex són una mica millors. I els relatius a esperança de vida i ús de les noves tecnologies se situen damunt la mitjana europea. Això és satisfactori. Però aquest país ha de treballar sense treva fins a revertir una situació en la qual part de la joventut arriba tard al seu desenvolupament.