“Pel meu fill”
Michael Phelps continua sent un mite: va atreure milers de periodistes
Sona un altaveu a la sala de premsa. L’anunciant comunica que la conferència de Michael Phelps comença al cap de tres minuts a la sala Samba. Centenars de periodistes s’aixequen. Surten ràpidament. O t’afanyes, o et quedes sense lloc. La sala és àmplia. El sostre s’eleva deu metres. Hi ha espai per a milers de periodistes. I per a centenars de càmeres.
Hi ha una pantalla gran al costat de l’escenari. Anuncia els canals dels traductors que ens lliuren quan accedim al recinte. Al canal 3 tradueixen al portuguès. El 8, al japonès.
Michael Phelps (31) entra a l’hora prevista. Ve somrient. Té un aspecte relaxat, res a veure amb la pinta d’altres temps.
Viatgem a Pequín 2008, per exemple. Llavors Phelps vivia els treballs i els dies. S’havia marcat un repte gegantí. Pretenia superar la gesta de Mark Spitz, els seus set ors de Munic’72. Sentia la pressió de la història i la premsa. La pròpia. Estava més seriós, més sec. Més agre. Contestava grunyint, o amb monosíl·labs. Es volia treure de sobre els cronistes. Ho va passar malament. Però li va sortir bé: avui Phelps és història.
Al Watercube de Pequín va superar Spitz guanyant vuit ors. Es va convertir en el nedador més important de tots els temps. Just el que tots li exigien.
Inclòs Bob Bowman, el seu entrenador de tota la vida.
Va continuar fent-se fort quatre anys més tard, a Londres 2012, on va recollir cinc ors més. Després es va trencar. Va deixar la natació, va tenir problemes greus amb l’alcohol, va ingressar en un centre de rehabilitació, es va sotmetre a treballs socials, el van detenir per conduir borratxo... I va tocar fons. Un bon dia se’n va anar a veure Bowman i li va dir: –Vull tornar. I Bowman, de cutis vermell, com torrat pel sol, li va reobrir la porta.
Ahir Bowman es va asseure al costat de Phelps. Però amb prou feines va obrir la boca. Les preguntes eren per al seu pupil.
Scott Leightman, cap de premsa de la natació dels Estats Units, va entrar immediatament en matèria.
–Preguntes per a Phelps i Bowman, sisplau –va dir. Es van alçar desenes de mans. Phelps va somriure. Gaudia amb el moment, qui ho hauria dit a Pequín, en els temps dels treballs i els dies.
Phelps és feliç, per exemple, perquè l’han designat com a banderer de l’equip dels Estats Units. I aquest és un somni que no havia pogut fer realitat fins ara.
–Ni tan sols havia anat a cap cerimònia inaugural! –va vociferar. –Per què no? –li van preguntar. –Dura molt de temps. Almenys, vuit hores. I l’endemà havia de competir. Bowman no m’ho hauria permès mai –va respondre.
I Bowman, al costat, feliç, cada vegada més vermell: sens dubte, ha de ser tot un plaer això de marcar el tempo al millor nedador de la història.
Aquest home, Bowman, es mereix un capítol a part. S’ha escrit molt sobre els seus entrenaments estakhanovistes, l’exploració dels límits a què sotmet Phelps.
Més d’una vegada tots dos s’han tirat els plats pel cap a la piscina de Baltimore. S’acomiadaven emmurriats.
–I per què ets aquí? Què és el que encara et mou? –van continuar preguntant a Phelps.
–Em diverteix el que faig. Estic en aquell moment en què ja ho he fet tot. He aconseguit que aquest esport, la natació, estigui en primer pla, que sigui un gran esport olímpic. Mireu, tots sou aquí.
I de fons hi ha el seu fill, Boomer, que va néixer a la primavera.
–Puc ensenyar-li fotos, vídeos, part del que he aconseguit fins ara. Tot això és per ell, també per ell.
La roda de premsa es va acabar allà, quaranta minuts més tard.
Veurem Phelps disputant tres proves, els 100 m i 200 m papallona i els 200 m estils.
Després entraven Katie Ledecky i Ryan Lochte, també fenòmens de la natació dels Estats Units.
Però aquí part de la premsa internacional ja havia desaparegut.
Phelps és universal.
Ara Phelps és un esportista tranquil, conscient que ja ha fet tot el que havia de fer “He aconseguit que aquest esport estigui en primer pla; per això tots vosaltres sou aquí, oi?”