Alexandre el Fràgil
Xavier Sabata estrena a Peralada un recital d’àries barroques sobre l’heroi grec
Xavier Sabata (Avià, 1976), que ha contribuït des de Catalunya a reivindicar la figura del contratenor, la veu masculina més aguda, torna a Peralada per estrenar un programa d’àries de l’òpera barroca dedicades a Alexandre el Gran. Després, contrastada la reacció del públic, ho gravarà amb la Capella Cracoviensis, dirigida per Jan Tomasz Adamus.
Animat per la bona acollida de les seves recopilacions temàtiques –Bad guys, sobre els malvats de Händel, i I Dilettanti, peces d’autors amateurs– hi proposa un viatge musical des del primer Barroc de finals del XVII fins a ben entrat el XVIII, un recorregut per diverses escoles italianes (napolitana, veneciana, romana) i d’Alemanya.
La idea d’escollir àries sobre Alexandre el Gran va néixer quan va interpretar el Tassile de l’Alessandro de Händel. “He triat les àries que mostren l’Alexandre més humà, el més enamorat, el més íntim, el fràgil, el que dubta, encara que també hi haurà batalles, i també dono una visió des de fora, de com el veien els altres personatges”. Recupera Bononcini (1670-1747), amb l’ària d’Efestió: “Da tuoi lumi fulminato il mio core arso restò (Pels teus bonics ulls fulminat va quedar abrasat el meu cor”). I, en la seva tasca d’investigació, desperta obres adormides de Francesco Mancini i Giovanni Battista Pescetti, compositor que Sabata diu que desconeixia. “El 60 per cent del repertori no s’havia cantat mai en temps moderns”. També hi ha peces de Carl Heinrich Graun, Leonardo Vinci, J.A. Hasse, Leonardo Leo i Händel.
Més que un recital argumental sobre l’Alexandre històric, al cantant li interessa conduir el públic per diferents atmosferes. Händel, per exemple, utilitzava Alexandre com a excusa per parlar del seu temps: “En realitat parlava de tres cantants tan gelosos els uns dels altres que exigien en els seus contractes la garantia que tots ells cantarien el mateix nombre de notes”.
Sabata, en el seu afany per reivindicar l’òpera barroca, comenta que “és un deure moral anar contra el Gran Repertori, combatre l’establishment, que redueix els repertoris a 150 o 200 anys de la història de la música”. Segons la seva opinió, el problema és que les òperes barroques s’acostumen a interpretar sense que abans hi hagi una preparació adequada de directors, cantants i orquestres: “Cal entrar en la seva pròpia retòrica, investigar, formar-se bé, tocar amb els instruments originals, i llavors el públic apreciaria amb la justa mesura aquestes obres, fins i tot les que duren quatre hores, plenes de recitatius”. Els castrati de l’escola napolitana –diu– es dedicaven per tota la vida, diàriament i en exclusiva, al cant: “A les seves escoles els més veterans ensenyaven els més joves, i així tothom s’enriquia”.
“Cal desacomplexar, no desinformar”, repeteix Sabata. Així s’ha aconseguit recuperar la figura del contratenor, més enllà de la mitomania Farinelli, amb estrelles com James Bowman, David Daniels, Andreas Scholl i Philippe Jaroussky. Com a mostra, l’èxit de la Gala de Contratenors, en què participen Xavier Sabata, Yuriy Mynenko i dues estrelles del moment: Max Emanuel Cencic i Franco Fagioli.