La decisió d’un avortament

He llegit l’article “Ni una paraula de la Verònica” (Opinió, 31/VII/2016) escrit per Carlos Zanón. Quan l’he començat a llegir no sospitava ni de molt lluny el tema que hi tractava, pensant que seria un article sobre quelcom més superficial. A mesura que m’he anat endinsant en la lectura he anat descobrint la profunda càrrega emocional que desprenia l’autor d’uns fets que van ocórrer uns anys abans.

Malgrat que escriu amb una delicadesa i sinceritat profunda, no deixa de banda eufemismes, admetent la decisió d’un avortament, i com els va afectar des de llavors l’absència del que per a ells hauria estat la seva filla, la Verònica, i com ocupava els seus pensaments, en parlaven, d’ella, fins que, passat el temps, cada vegada menys, fins a deixar de fer-ho.

Continuo llegint l’article. Per l’autor la Verònica és una “absència”que l’acompanyarà la resta de la seva vida. Per l’Elsa, la seva exparella i que hauria estat la mare de la Verònica, ara casada i amb dos fills, estic segura que també.

L’avortament provocat comporta gairebé sempre el que se’n diu síndrome postavortament. En el camp psicològic un ampli ventall de seqüeles que ara no esmentaré, tot i que algunes ja les ha descrit l’autor mateix: la impossibilitat d’oblidarla, el sentiment de patir una absència... Quan es parla de la síndrome postavortament sempre es refereix a les mares, rarament als pares, als quals és evident que també afecta.

Des d’aquesta carta que m’ha emocionat profundament, vull agrair a Carlos Zanón la seva sinceritat quant als seus sentiments, que pocs homes gosen avui dia expressar.

BETTINA SALA SALLA

Girona