Roger Bernat
DIRECTOR TEATRAL
El dramaturg Roger Bernat ha participat en la Biennal de Teatre de Venècia, que dirigeix Àlex Rigola, on ha impartit un taller i ha presentat el muntatge Please, continue (Hamlet), en el qual el públic té un paper central.
Roger Bernat (Barcelona, 1968) acaba de participar a la Biennal de Teatre de Venècia que dirigeix Àlex Rigola. Ha impartit un taller i ha presentat un dels muntatges amb què recorre desenes de països i en els quals el públic té un paper central: Please, continue (Hamlet). Amb un èxit notable: el públic de la Biennal sortia parlant del dur veredicte final –quinze anys de presó, quan en molts països se l’absol– de sis membres del públic, elegits per sorteig, d’aquesta obra que barreja actors amb jutges, fiscals, forenses i psicòlegs reals per jutjar Hamlet per l’assassinat del pare de la seva estimada. I del gran escenari de l’art global que és Venècia, Bernat passarà a realitzar un projecte per una altra de les manifestacions artístiques mundials més importants, en aquest cas d’arts plàstiques, però cada vegada més oberta a la resta: la Documenta de Kassel, que aquesta edició dirigeix el polonès Adam Szymczyk.
A les últimes Documenta –que se celebren cada cinc anys– ja hi van participar creadors catalans com Ferran Adrià, el 2007, l’escriptor Enrique Vila-Matas i el cineasta Albert Serra, en la del 2012. La nova Documenta de Kassel serà de fet molt especial, perquè per primera vegada se celebrarà no només a la ciutat alemanya on va néixer a la postguerra sinó també, amb una forta càrrega simbòlica i de denúncia, a Grècia, on s’inaugurarà el 8 d’abril sota el lema Aprenent d’Atenes. “La Documenta tractarà la relació que ha tingut Alemanya amb Grècia. Com Alemanya s’ha mirat la Grècia clàssica, font de legitimació de la gran cultura germànica. I en aquest sentit des del món del teatre no podia fer altra cosa que començar a treballar des del que van significar els thingplatz”, assenyala Bernat. Què van ser els thingplatz? Enormes teatres a l’aire lliure que el règim nazi va planejar construir a imatge i semblança del teatre de Dionís atenès per tot Alemanya per barrejar-hi teatre i propaganda. Se’n van projectar quatre-cents i se’n van construir quaranta, algun dels quals encara avui s’utilitza per a grans concerts a Berlín.
“A l’època va ser un moviment breu però molt interessant pel que tenia de reinterpretació del teatre clàssic des d’una perspectiva autoritària. La diferència entre l’original i la reinterpretació que en fan els nazis és que al món clàssic era molt clara la divisió entre la institució teatral, la política i la religiosa; el que pretenen els nazis és unir al thingplatz les
Els nazis van planejar 400 escenaris grecs per unir teatre i propaganda
tres institucions en una espècie d’espectacle fusional, sensual i, per tant, consensual que posés en marxa una imatge de la col·lectivitat que, no per casualitat, al cap de molt poc temps entra en guerra performant allò que havia estat assajant prèviament en aquell marc teatral”, explica Bernat.
“A partir d’aquesta situació em plantejava quins són els moments de thingspiele (el gènere que s’hi representava) que vivim actualment”, assenyala. “El nazisme va desaparèixer, però moltes de les seves propostes van ser bastant fèrtils i s’han reprès al segle XX amb força empenta”, desgrana. Una d’aquestes propostes, diu, “és la massa, la multitud, com a espai de consens”. “Com aconseguir –apunta– que sentint-nos part d’un col·lectiu puguem sentir que formem part d’un poble. D’exemples n’hi ha de tot tipus, inclosa la imposició del fitness club com a espai de representació de les bones intencions de la col·lectivitat que intenta superar-se a si mateixa. De ser un espai on els anys vuitanta anaven els fills desencaminats de la classe treballadora a culturitzar els seus cossos, gairebé d’amagat, fins a ser un espai amb grans vitrines. Avui qui no té un carnet de fitness club és un pària”, somriu. Però apunta cap a moltes més coses, esclar. Als llocs de turisme de masses on molta gent va perquè cal anar-hi. O fins i tot a grans manifestacions d’art com la mateixa Documenta i la Biennal de Venècia, sobre les quals també vol reflexionar. “Pensar què són, si són la perfecta translació d’aquella cultura del consens i la celebració de les masses, que vénen no a veure cap obra perquè les obres d’art d’inicis del segle XXI són pràcticament transparents, sinó a celebrar-se a si mateixes, per demostrar que formen part d’una cultura, del país”, raona.
La Documenta estarà des del 8 d’abril al 16 de juliol del 2017 a Atenes i del 10 de juny al 17 de setembre a Kassel. A Grècia Bernat vol fer trobades amb col·lectius molt diversos, amb els quals es-
La Documenta se celebrarà a Atenes i a la ciutat alemanya de Kassel
pera “compartir la dimensió irònica del projecte perquè després arribi a Kassel carregat de tot allò que la cultura alemanya sempre ha considerat que forma part de la seva identitat però, per un error històric, es trobava al sud d’Europa, com els tresors de Grècia que hi ha protegits a les capitals occidentals, encara que si aquest mateix viatge el fan éssers humans no es considera que necessitin la mateixa protecció”.
Bernat creu la nova edició “serà una Documenta molt performativa. Volen fer una reflexió sobre com una societat s’havia emmirallat en una altra que havia estat idealitzada, i probablement entenen que el teatre era el lloc on era més fàcil fer aquesta reflexió”. I el públic que hi assisteixi ja es pot preparar per intervenir-hi.