Llull: imatges i raons
L’exposició del CCCB La màquina de pensar. Ramon Llull i l’Ars combinatòria, que es reclama amb un cartell esplèndid, fa una presentació visual molt atractiva d’alguns dels eixos més importants del pensament de Ramon Llull, aquell gran intuïtiu que va intentar casar mística i lògica. Transcendint el nivell apologètic o catequístic en què tan sovint se solen encasellar missió i escriptura lul·lianes Amador Vega, el comissari de la mostra, ha fet un destacable esforç explicatiu per presentar de forma sintètica vida i obra d’un personatge d’idees molt complexes sovint difícilment comprensibles.
Així l’Ars Magna, aquesta singular tècnica d’argumentació i de demostració de la veritat que es volia una màquina de convèncer abans que una màquina de pensar. Ernst Bloch (el gran filòsof hegelià-marxista que tant es va interessar per l’utopisme com a motor de la consciència transformadora) s’hi referia com a “mechanischer einfall des Lullus”. El seu deixeble de Tubinga Rodríguez Reboiras ho tradueix al catàleg com a “ocurrència o rampell mecànic lul·lià” quan, més que donar-li el sentit de caprici o esbojarrament, potser Bloch li devia estar conferint el sentit de caiguda i/o adveniment (del món superior de les idees), que també es pot deduir del mot alemany einfall. De manera que l’ Art, l’ invent d’ un Llull a risto teli cop l atònic,
Llull creia que les idees es poden percebre també visualment i no només racionalment
més aviat representaria l’encarnació i recepció de l’esperit diví en el món dels humans: el desprendiment de les idees o virtuts que, per millor ser compreses racionalment, s’engranen en un giny que Llull dibuixa ara com un arbre cabalístic ara com un mandala, considerant que els conceptes es poden copsar millor amb la vista que no pas amb la ment.
Llull utilitza el llenguatge de signes gràfics per expressar conceptes abstractes. És en aquest aspecte que també se’l podria considerar un precursor de la infografia, aquesta tècnica que gràcies a la informàtica és cada cop més utilitzada per a la transmissió visual de coneixements. El comunicòleg Joan Costa (conceptuador de l’esquematisme o ciència dels esquemes, sobre la qual ha escrit fins ara trentatres llibres) explica que si bé Llull es va anticipar a la lògica formal, als llenguatges computacionals i a la choice theory, així com als principis de la intel·ligència artificial, el genial mallorquí “no és (només) el pare de la combinatòria. És també el pare de l’esquematisme, que esdevé pensament visual pur, en el sentit kantià del concepte. Els esquemes concèntrics permutacionals de Llull, que expressen les virtuts teològiques, vénen a ser la recodificació del pensament visual en formes gràfiques”.
Una selecció d’obres plàstiques il·lumina l’exposició. Les imatges ens aproximen a la interpretació d’un misteri que Llull pretenia que deixés de ser inefable, reelaborant per escrit la seva pròpia experiència i creient tothora que les idees es poden percebre també visualment i no només racionalment.