L’imperi del desig
Ens domina la cultura de la desvinculació, plançó indesitjat de la Il·lustració i la modernitat. Ella estableix que la realització personal necessita la satisfacció de la passió del desig, i de l’impuls emocional, sense limitacions de la raó i del deure. Així converteix el bé en una preferència subjectiva, en lloc d’un “ha de ser”; un valor que tots puguem reconèixer, sorgit de la raó objectiva. Perquè l’imperi del desig ho és també de la raó instrumental, que criticava Max Horkheimer el 1947.
El resultat és la gran ruptura amb la condició humana, en rebutjar el que ja formulava Aristòtil sobre la nostra naturalesa alhora animal –instintiva– i racional. Creixem com a humans en la mesura que el nostre intel·lecte –la moral compartida– modula i canalitza els nostres desitjos i emocions. Freud apuntava una cosa semblant a El malestar de la cultura, ja en plena modernitat.
La societat desvinculada, la de les apories, construeix contradiccions irresolubles, com la de la pretensió de combinar una radical llibertat sexual, impuls passional, i excitació estimulada, amb la contenció i el respecte. Naturalment no funciona en cap camp. Tampoc en el de les relacions entre homes i dones. Les festes de Sant Fermí, convertides en una bacanal, ho mostren cada any amb agressions sexuals, i violacions.
Però davant d’aquest escenari, els qui tenen el poder polític i cultural, en lloc de reconèixer les condicions reals i objectives, que fan possible tant de mal, estableixen estultes campanyes de publicitat, com la de l’Ajuntament de Tarragona, intentant curar-se en salut.
El poder cultural establert assenyala la institució familiar com a culpable per educar en un “llenguatge sexista”, perquè les nenes juguen amb nines, i ells amb pilotes. Desqualifica els que critiquen la provocació sexual. Sostenen que les dones són víctimes permanents de l’agressió sexual dels homes. Tots culpables, en lloc d’assumir la responsabilitat de la cultura i moral desvinculada que propaguen.
El problema rau en la seva incapacitat per educar en les virtuts de la justícia, l’autocontrol, i la prudència, i no en la dotació cromosòmica de la meitat de la humanitat, ni en el fet que els nois –i cada vegada més noies– juguin amb pilotes, inclòs l’oval de rugbi. El que és decisiu és educar en la virtut. Això sí que controla les pilotes.