La generació Potter

ENS alegrem que el retorn de Harry Potter torni a convocar milers d’incondicionals del mag davant les llibreries. És una bona notícia perquè, a hores d’ara, ja ningú no nega que la sèrie de J.K. Rowling hagi servit perquè una generació global de joves s’atreveixi a gaudir de la literatura sense acovardir-se pel nombre de pàgines pendents. D’altra banda, amb permís d’Amazon, la saga tornarà a insuflar vida als llibreters. I, per afegiment, estendrà encara més el seu misteri per cinemes i teatres; ara, amb l’estrena a Londres d’una obra on el madur Potter i els seus fills dirimeixen conflictes derivats del sentit freudià de culpabilitat. Fins on explotarà l’autora britànica el filó? Un passeig per la seva flamant enciclopèdia en línia, Pottermore, revela una infinitat de caps pendents de lligar que podrien donar peu a tantes noves trames com Rowling es digni a desenvolupar.

Però el fet més rellevant d’aquesta renovada pottermania és comprovar fins a quin punt estem davant d’un fenomen excepcional de manifestació del sentit de pertinença al grup. En una època de descrèdit de la política tradicional i de falta d’articulació dels corrents subterranis de canvi, bona part de la generació Potter es reconeix encara en la rebel·lia del jove mag i la seva banda. No en va, en la ficció ells aconseguien vèncer les forces del costat fosc sense haver de demanar ajuda als pares. Ni la música ni el futbol no competeixen avui amb Harry Potter en la configuració d’aquest sentit juvenil de pertinença. L’oferta musical s’ha atomitzat fins a l’infinit, i els preus de les entrades del futbol i els horaris dels partits han fet fora els xavals dels estadis.

Per tot plegat, fa uns mesos, nens de tot el món van plorar la mort de l’actor Alan Rickman, el seu professor Severus Snape, com només es plora l’adéu dels referents generacionals. Perquè sempre els quedarà el seu món màgic, encara que es tenyeixi de nostàlgia.