La conductora i el copilot
Si la primera semifinal de l’Eurocopa va enfrontar dos vells aliats, la segona reuneix dos nous socis agermanats a la força en el bon nom del projecte europeu, l’abonyegada furgoneta comunitària que ha caigut de quatre rodes (perdó, de quatre grapes) al sot britànic.
Angela Merkel i François Hollande són com aquell matrimoni que va en cotxe a una destinació desitjada i desconeguda. La cancellera (amb una posició política domèstica molt més consolidada) porta el volant. Le président (que està passant les de Caïm i també les d’Abel) és el que fa de copilot i du el mapa desplegat. (Estimat lector, permeteu-nos que obviem la tecnologia GPS per donar una mica de romanticisme vintage al text.) El futur d’Europa està en mans de les vegades que aquesta parella es desvie o no del camí traçat. Si cooperen, el projecte no anirà pel pedregar com va passar el 1914 i el 1945 quan els germànics es van voler quedar amb tot el mapa.
França i Alemanya també es disposen a passar la ITV futbolística. Sobretot els germànics, campions del món a qui només els serveix la victòria encara que en aquest torneig no hagen desplegat el tikitaken que van exhibir al Brasil 2014. L’Alemanya futbolística s’ha tornat a vestir amb les robes de l’austeritat política que va imposar la mateixa Merkel als xicots rebels i balafiadors del sud d’Europa. L’Alemanya futbolística posa a prova el seu carburador, el mateix que l’Alemanya política i econòmica ha hagut de portar al taller perquè els tubs d’escapament dels automòbils d’una de les seves marques més icòniques tenien truc.
La qüestió és que els germànics no poden fallar, sempre se’ls exigeix el màxim. Als seus governants i als seus futbolistes. Per als homes de Joaquim Löw es tracta de la victòria o res. És així. Per a la cancellera Merkel, monarca oficiosa del Regne d’Europa, la derrota no existeix. A tot estirar hi ha sobresalts, contratemps.
Gary Lineker tenia raó en allò del joc anglès que sempre guanyen els alemanys. De fet, quan la Mannschaft s’ha vist superada, no és perquè haja perdut sinó perquè l’han guanyada. No és el mateix. Els va superar la Txecoslovàquia de Panenka gràcies a un penal llegendari a la final del 1976. Els va sorprendre Dinamarca el 1992 amb tota la lògica del món: com pots vèncer un equip que era a la platja i que van cridar d’improvís quan van desqualificar Iugoslàvia? Tampoc no van caure a la final de Viena contra Espanya el 2008 que vam cobrir per a La Vanguardia Carles Ruipérez i servidor. Aquell dia,
la roja els va desarmar, simplement. Al final del matx, els jugadors teutons van desfilar per la zona mixta amb expressió de warum? warum? (per què?). Lahm, Metzelder, Ballack, Podolski... les seves cares eren un poema de Rilke, o de Brecht. I aquesta nit? Baudelaire o Hölderlin? El que componga millors versos , mig campió serà.