“S’ha de tenir fe perquè cada dia és un nou concert”
Lang Lang amb Pharrell Williams a Los Angeles. Tocant
Happy. Gravant a
Nova York Rhapsody in blue de Gershwin, amb un innegable aire
jazzie. Lang Lang amb Neymar a Barcelona tocant cançons brasileres. I dimarts a Versalles. Lang Lang superstar, no para. Però enmig de tant de tràfec, quan es pregunta a si mateix qui és en realitat, com li demano ara per telèfon, mentre Lang Lang viatja cap a Lió, el músic es confessa un intèrpret de clàssica. I com a tal es presenta aquesta nit –22 h– al Festival del Castell de Peralada. “Estic emocionat. No hi he tocat mai”.
Li importa el lloc on toca?
Sí, esclar. Cada espai crea el seu ambient. Però al final m’importa més saber que he compartit la meva música amb el públic...
Què pensa quan li diuen que és un dels millors?
M’afalaga, per què ho hauria de negar? Quan era petit somiava ser-ho. Però ara m’importa més l’alegria de la música i poder compartir-la. A Peralada tocarà Les estacions, de Txaikovski...
Sí, és una peça colorista, poètica. Són dotze quadres seguits, cadascun dedicat a un mes de l’any. És com un viatge emocional, com un museu on cada obra mestra és una baula per a la següent.
I després Chopin.
Quin pianista no adora Chopin? Líric i ferotge alhora. En tocaré quatre scherzos...
Scherzo vol dir humor...
Sí, i n’hi ha una mica. Com també hi ha moltes altres emocions. Són peces complexes, líriques, amb tocs folklòrics. També els toco seguits, com l’obra de Txaikovski. De cap a cap.
S’estima la música que interpreta? Més que això: la posseeixo. Els scherzos són de Chopin, i Les estacions són de Txaikovski. Però també són meus. No ho puc entendre de cap altra manera.
Li agrada el públic? L’imposa, la seva presència? Gould no ho suportava. S’estimava més tocar sol... Gould era un geni. Que quedi clar que sóc un fervent admirador seu. Jo, també, quan preparo una peça, toco per a mi. O a l’estudi toco d’una altra manera. Però en un concert hi ha la gent, i toco per a la gent. A l’escenari m’elevo, m’animo. Crec que sóc més bon intèrpret amb públic. La gent no m’imposa ni em reté. Al contrari, m’inspira.
Vostè es baralla amb les peces o en gaudeix?
Totes dues coses. Tot i que més que de “lluitar” jo parlaria de desafiament. Hi ha peces que són un gran desafiament, emocional i tècnic. Les toco amb tot el cos. D’altres són com un passeig. Depèn. Moltes són les dues coses alhora, com les que tocaré a Peralada.
Vostè toca amb rockers, toca jazz i clàssica, no sembla que tingui gaires problemes... Miri, recordo una anècdota que vaig llegir no sé on. Una tarda es van trobar Gershwin i Alban Berg, i aquest va tocar per al nord-americà alguna de les coses que estava component. Eren complexes, intenses, difícils. Després li va demanar a Gershwin que toqués una peça seva i Gershwin, una mica avergonyit, va argüir que no pensava que fos el seu estil: “Sr. Gershwin –li va dir Berg– la música és música”. Doncs això mateix penso jo: la música és música...
Li agrada Alban Berg?
Fa anys tocava una sonata seva, meravellosa...
Però vostè no està gaire per la música del segle XX, oi?
Be, m’agrada la música de Scriabin, Bartók i Berg, entre d’altres. Però ja en tinc prou amb els misteris de la tonalitat clàssica per ficar-me en altres misteris.
Què en pensa de la música espanyola? Li interessa?
Que ho diu de broma? Per a la meva pròxima gira estic treballant les Goyescas de Granados i la Suite espanyola d’Albéniz. També alguna cosa de Falla. La música espanyola serà el centre dels meus pròxims concerts. Són compositors una mica impressionistes, com Debussy, però amb un cor més romàntic. Miri: Granados, Albéniz i Falla per mi tenen la mateixa intensitat emocional que, no ho sé, Chopin i Liszt.
Quina relació té amb la fama? L’incomoda?