Lliçons britàniques
El referèndum del Regne Unit –Brexit or not Brexit– s’ha acabat convertint en un test sobre el ser o no ser de la Gran Bretanya mateixa. La ruptura amb la Unió Europea ha posat al descobert una triple fractura interna. Una fractura fundacional, és a dir, entre les nacions que la integren, amb Irlanda del Nord (44,2%-55,8%) i, sobretot, Escòcia (38%-62%) a favor de continuar al bloc comunitari; el cas escocès ens remunta als temps anteriors a la Union Act (1707). Una fractura urbana, entre Londres (40%-60%) i la resta d’Anglaterra (53,4%46,6%). I una fractura generacional, entre els més joves, partidaris de quedar-se a la UE, en particular entre els que encara no han complert 25 anys (64%), i els més grans, especialment a la franja d’edat superior a 65 anys, favorables al Brexit (58%); una fractura generacional que amaga una notable paradoxa: els més ferms capdavanters de continuar a la UE, amb una esperança de vida de 69 anys, hauran d’empassar-se una decisió presa de manera molt majoritària per aquells que tenen una esperança de vida de només 16 anys.
En aquest context, les lliçons del Brexit són aplicables a tot Europa. La primera mostra els límits de la via referendària: les decisions de gran pes polític, que comprometen el futur de les noves generacions, no es poden prendre només per la meitat més un dels electors. Fa falta una llei de claredat, com la que al seu dia va establir el Canadà, per fixar majories qualificades. Les constitucions i els tractats són el resultat d’una democràcia consensual en qüestions fonamentals per evitar que el nostre patrimoni comú quedi a l’expectativa de l’estat d’ànim de la població, sobretot en els cicles de crisi econòmica. Ho he escrit altres vegades i ho repeteixo: hi ha valors que s’inscriuen en el nucli dur de les constitucions, de la mateixa manera que Ulisses va demanar que el lliguessin al pal major del seu veler per no sucumbir al cant de les sirenes; en aquest cas, del populisme, la demagògia, la mentida i la xenofòbia.
Demano auxili a dos filòsofs de la Il·lustració: l’escocès David Hume (1711-1776) i el ginebrí Jean-Jacques Rousseau (17121778). El primer és l’exponent de l’empirisme anglès. El segon va ser enaltit per la Revolució Francesa. D’aquests pensadors, que van tenir una relació d’amor-odi, en reprenc dues idees. Hume, en el seu Tractat de la naturalesa humana, escriu: “Encara que altres països puguin rivalitzar amb nosaltres en poesia i superar-nos en d’altres arts agradables, els progressos en la raó i la filosofia només es poden deure a la terra de la tolerància i la llibertat”. (Tant de bo que Anglaterra recuperi aquests atributs). Rousseau, en el seu Contracte social, prescriu sobre la voluntat general: “Com més greus i importants són les deliberacions, més s’ha d’aproximar a la unanimitat l’opinió dominant; com més celeritat exigeix l’afer debatut, més estreta ha de ser la diferència prescrita; la majoria d’un vot ha de ser suficient”. (La primera regla regiria per a les lleis bàsiques i la segona per a la legislació ordinària). Que els il·lustrats britànics i continentals ens il·luminin!
El ‘Brexit’ reflecteix una triple fractura –nacional, urbana i generacional– que mostra els límits dels referèndums