Biografia enciclopèdica
Javier Pérez Andújar compendia les seves vivències a ‘Diccionario enciclopédico de la vieja escuela’
Javier Pérez Andújar ha glossat a Diccionario enciclopédico de la vieja escuela més d’un centenar de termes vinculats a la seva pròpia experiència per compartir-los amb totes aquelles persones que han realitzat el mateix camí que ell.
Les paraules no moren, al contrari, van omplint-se de vida amb el temps... o almenys és el que assegura Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) en la introducció del seu llibre. Diccionario enciclopédico de la vieja escuela (Tusquets) va néixer amb la vocació de ser una enciclopèdia per a totes les persones sense família. O que tenen per família els records.
Va voler una enciclopèdia que agrupés els vocables més dispars, “de Camilo Sesto a l’Estat Islàmic, per dir alguna cosa”, desordenats, caòtics, amb definicions vehements, la memòria de diverses generacions amb els seus argots propis, aquells termes que conformen “el nostre món”, com diria Carlos Cano –evocat també per l’autor– “de la manera més bonica i popular”.
“Explicar el que he vist, el que he llegit, el que he escoltat, aquest és el meu propòsit en aquest volum”. Un recompte de paraules, com soldats per ordre alfabètic, que arrosseguen vivències en què molts podran reconèixer-se. Els còmics de Bruguera, la història de Charlie Hebdo, Astèrix, l’extraradi –aquest que a Pérez Andújar li surt brodat–, la vida de barri, les expectatives i els anhels que els qui no fa tant van ser joves conformen un volum que permet ser llegit a l’atzar, en l’ordre que vulguem.
Un manual, en fi, de la vella escola per poder dir, al final, “jo també vaig passar per aquí”. Més de cent referències, hilarants o dolençoses, pensades per compartir amb la comunitat de veïns. Protagonistes amb majúscules, herois de cinema, personatges de còmics, títols mítics, noms de grups musicals... tots desfilen en aquest interminable diccionari. Però també paraules amb minúscula, referències quotidianes, petits pessics domèstics.
L’autor creu que està molt mal vist ferir els sentiments de la gent, però no es diu res de ferir el pensament. Aquest “no es diu res” és producte de la llei del silenci. “L’existència i el pensament van junts, per mi són el mateix. Bé, ja ho va dir Descartes... El soroll, la ximpleria, tot el que no deixa pensar fereix el pensament perquè no el deixa existir”. Malgrat tots els que no el creuen, Javier Pérez Andújar es proclama “no nostàlgic”. “La nostàlgia em sembla una cursileria, en realitat és una estafa intel·lectual i un muntatge comercial. Aquest llibre va contra tot. Contra el que passa, contra el que va a poc a poc i contra el que va córrer. És, sobretot, un gest
“La nostàlgia em sembla una cursileria; en realitat és una estafa intel·lectual i un muntatge comercial”
nihilista. De fet, al diccionari hi ha una entrada que es titula res”.
Una obra sense principi ni final. Algunes de les peces que la integren es van publicar, disperses, o van aparèixer en webs, però mai amb vocació de tancar el cercle. “Aquestes gairebé cinccentes pàgines són només la instantània d’un procés d’escriptura permanent que comença i acaba amb mi mateix”.
Confessa que les paraules l’han assaltat, que n’hi caben moltes més. “No pararia d’afegir termes al diccionari, perquè tampoc no pararia d’escriure. Crec que tots els termes que apareixen i els susceptibles de ser integrats, tots junts, poden resumir-se en una única paraula... De fet, si hagués de fer un diccionari amb una sola paraula aquesta seria el verb viure”.
Escollim una d’aquelles entrades que apareixen al llibre, la de l’escriptor Salgari, per exemple. Impagable. “Als meus editors: a vosaltres, que us heu enriquit amb la meva pell, mantenint-me a mi i a la meva família en una contínua semimisèria o encara pitjor, només us demano que, en compensació pels guanys que us he proporcionat, us ocupeu de les despeses dels meus funerals. M’acomiado trencant la ploma. Emilio Salgari’. Així acabava la nota que va deixar l’escriptor a punt de llevar-se la vida com un samurai”.
No es perdin, tampoc, l’entrada de la lletra j corresponent a la paraula jo, que l’autor aborda amb humor, a la pàgina 456.