Cortesà del primer rock and roll
SCOTTY MOORE (1931-2016) Guitarrista d’Elvis Presley
Un dels naixements del rock and roll podem datar-lo amb tota precisió el 5 de juliol del 1954. Aquell dia, un trio format per un jove cantant anomenat Elvis Aaron Presley, el contrabaixista Bill Black i el guitarrista Scotty Moore –mort el passat 28 de juny als 84 anys a Nashville– gravava una versió de That’s all right, composició original del bluesman Arthur Crudup.
Amb el debut d’aquest prometedor combo, reunit sota els auspicis de Sam Phillips, director de Sun Records, es feia un altre gran pas en la consolidació d’un gènere musical, el rock and roll, que hauria de convertir-se en una de les grans revolucions del segle XX, a més de tot un fenomen sociològic les conseqüències del qual han arribat fins als nostres dies.
Admirat per músics de la talla de Keith Richards (“Quan tots volien ser Elvis, jo volia ser Scooty Moore”), Winfield Scott Moore III –més conegut com a Scotty Moore– es va significar per acompanyar durant bona part de la seva carrera el Rei del Rock; més concretament, des dels seus inicis, quan el trio es feia anomenar The Blue Moon Boys, fins al 1968, època en què les produccions es van tenyir de soul, la música del moment.
Fins aleshores, van col·laborar al llarg de catorze anys, període coronat amb diverses interrupcions, com la que va portar Elvis a Alemanya a propòsit del servei militar el 1958, la més significativa de totes.
A la tornada del vocalista el 1960, el grup de músics, ja sense el bateria D. J. Fontana (incorporat al trio el 1954), va treballar puntualment amb Elvis en diversos projectes. El primer d’ells va fer-se realitat immediatament: calia preparar un nou disc. A més a més, l’endemà viatjaven amb tren fins a Miami per participar en el programa de televisió de Frank Sinatra, un especial dedicat al retorn d’Elvis a la música i al món de l’espectacle que portava per títol Welcome home, Elvis . El millor de la nit va ser el duel entre cavallers –un dels duets a què va ser tan aficionat el d’Hoboken– disputat entre tots dos: Elvis va fer seva Witchcraft; Sinatra, Love me tender.
A més de peça fonamental en la seva carrera, Scottie Moore va ser, en les seves pròpies paraules, una espècie de germà gran envers Elvis. En els primers quatre anys, intensíssims, va participar en l’enregistrament de cançons com Heartbreak Hotel, el primer èxit que va obtenir el Rei després del seu fitxatge per la discogràfica RCA el 1956; també Jailhouse rock, Blue suede shoes i molts altres clàssics de la història de la música popular. Fins i tot la celebèrrima versió de Reconsider, Baby, de Lowell Fulson, un altre mític bluesman amb qui van tocar a Houston en una jam session inesperada que es va celebrar aquells anys, a mitja dècada del 1950.
Nascut a Gadsden (Tennessee) el 27 de desembre del 1931, va aprendre a tocar la guitarra sent tot just un nen. Durant els quatre anys que va estar-se al portaavions USS Valley Forge per complir amb el seu servei militar va continuar tocant fins i tot assolir cotes de veritable virtuosisme.
En acabar, ja el 1952, va militar a Doug Poindexter & The Starlite Wranglers, un grup dedicat al country que va gravar un single per a Sun Records que va passar sense pena ni glòria.
El que va passar a continuació –la petició de Sam Phillips perquè provés el jove Presley– va donar de si molt més del que qualsevol jove guitarrista hagués pogut somiar.
El 2005 va reunir a Londres un grup d’insignes guitarristes (Eric Clapton, Albert King i Ron Wood, entre d’altres) per gravar un DVD en homenatge al Rei.