Votar el corrupte
Borja de Riquer es pregunta pels motius que porten la ciutadania a votar candidats polítics corruptes: “Ja se sap, tant els corruptors com els corruptes sempre han defugit l’escàndol. Els fa molta por que es parli d’ells i dels seus negocis als mitjans de comunicació, perquè això podria propiciar investigacions perilloses. Al mateix Francesc Cambó l’aterrava que els escàndols argentins de la seva Chade es coneguessin aquí i va fer tot el possible per amagar-los”.
Mai com ara els escàndols de corrupció política han estat tan presents en els mitjans de comunicació i això és un mal símptoma. Perquè corrupció política és l’obtenció d’un benefici particular mitjançant un abús il·legítim del poder. Es tracta d’una greu disfunció del sistema democràtic considerant que implica concedir un tracte de favor perjudicant el conjunt de la ciutadania. És un senyal de mala qualitat democràtica, de manca de transparència en les administracions públiques i també de mal funcionament de les regles de l’economia de mercat, atès que la corrupció distorsiona la lliure competència en afavorir il·legalment uns en detriment dels altres.
Sempre ha estat difícil estudiar les relacions entre la política i els interessos econòmics. Encara està per fer una història de la corrupció política a Espanya, tot i que tenim proves que seria sucosa. És conegut que els principals homes de negocis del segle XIX –els Salamanca, Girona, López, Campo, etcètera– tenien a Madrid els seus diputats i els seus funcionaris per a gestionar amb eficàcia els importants afers que depenien de l’Administració: concessions de monopolis i serveis, contractació d’obres, arrendaments de recaptació d’impostos, subministraments a l’exèrcit, etcètera. Cánovas i Sagasta eren més directes: seien en els consells d’administració de les companyies ferroviàries que havien obtingut les concessions dels governs presidits per ells mateixos. I no passava res: feien el mateix que molts dels seus col·legues francesos, britànics, alemanys...
Ja en el segle XX, nombrosos ministres i caps del govern espanyols també foren convidats a entrar en consells d’administració de bancs i d’importants companyies fins que es van començar a regular, molt tímidament, algunes incompatibilitats. Polítics de tota mena rebien favors de grans societats. L’any 1934 el director britànic de la Barcelona Traction va demanar, des de Londres, als responsables de l’empresa a Barcelona si aquell Alejandro Lerroux que havia estat elegit president del govern era el mateix polític que l’any 1919 havien subornat per a que els ajudés a parar la vaga de la Canadenca. Quan li van dir que sí, i que continuava cobrant, el britànic aconsellà que a la propera emissió d’accions de la companyia reservessin un paquet per a Lerroux. Les coses funcionaven així. I què es pot dir d’aquell gran corruptor de polítics, funcionaris, militars i guàrdies civils que fou Joan March? Llegiu, si us plau, l’excel·lent i documentada biografia d’ell escrita per Mercedes Cabrera i us asseguro que creureu que tot el que s’explica sembla una pel·lícula, evidentment de gàngsters.
L’època franquista està farcida, per descomptat, de polítics corruptes: des d’el famós Manolo Arburúa fins als implicats en l’afer Matesa, passant pels centenars d’estraperlistes i pel mateix Franco, enriquit descaradament amb el curiós negoci del cafè del Brasil. Quan l’any 1974 es publicà el famós i documentat llibre La Barcelona de Porcioles, aquest exalcalde anuncià que denunciaria els autors davant els tribunals. No ho va fer mai. Ni ell, ni cap dels polítics i empresaris que sortien empastifats en el lli- bre. Ja se sap, tant els corruptors com els corruptes sempre han defugit l’escàndol. Els fa molta por que es parli d’ells i dels seus negocis als mitjans de comunicació, perquè això podria propiciar investigacions perilloses. Al mateix Francesc Cambó l’aterrava que els escàndols argentins de la seva Chade es coneguessin aquí i va fer tot el possible per amagar-los.
Més descarat és avui Mariano Rajoy perquè malgrat que centenars de militants del partit que presideix estan implicats –i alguns ja condemnats– en casos de corrupció, continua sostenint que es tracta de qüestions particulars i que ell no té cap responsabilitat política. L’any 1935 les Corts republicanes reprovaren l’actuació d’uns quants diputats radicals implicats en el famós escàndol de l’estraperlo, un afer insignificant comparat amb els actuals casos Bárcenas, Gürtel, Caja Madrid, Púnica... Allò enfonsà políticament Lerroux, que va dimitir, i el Partit Radical passà en tres anys de 102 diputats a només 5. Ara, vuitanta anys després, els polítics espanyols implicats o tolerants amb escàndols de corrupció no tenen la decència de dimitir, i, a sobre, la ciutadania no els penalitza. És vergonyós comparar la seva actitud amb la que tenen la majoria dels seus col·legues europeus. Una mostra més de la baixa qualitat del sistema democràtic espanyol. Cóm és que a la societat espanyola és tan tolerant amb les pràctiques corruptes? Per què els polítics i els partits més implicats en casos de corrupció no són castigats com es mereixerien a les eleccions? Els actuals partits són tan dependents dels diners que el seu finançament ha esdevingut una avantsala per a la corrupció? Aquest és un important tema de reflexió que ens podria aclarir si estem, o no, davant d’una corrupció tan generalitzada com sistèmica.
La tasca que espera els investigadors del present i del passat a l’hora d’estudiar la corrupció política hispànica és immensa. No es tracta, però, d’una feina acadèmica ni periodística, sinó d’una contribució cívica, i fins i tot moral, per tal de lluitar contra aquesta malaltia que està deteriorant el nostre sistema democràtic. De moment alguns historiadors, juristes, politòlegs i sociòlegs pensem fer a Barcelona, dintre d’un any i mig, un primer congrés d’història de la corrupció política a l’Espanya contemporània. Això no és cap novetat a escala internacional, atès que alguns historiadors europeus ens porten uns anys d’avançada. Com sempre.
Per què els polítics i partits més implicats en casos de corrupció no són castigats com es mereixerien a les eleccions?