Antoni Puigverd Eco i les papallones
No hi deu haver hagut un savi tan influent com ell en la cultura europea del nostre temps. Umberto Eco ha fascinat els més llegits i, alhora, ha estudiat com ningú allò que subjuga els illetrats. Es diu que ha estat un escriptor total. Jo l’imagino com un gran enginyer de la cultura. Un enginyer de camins, canals i ports culturals. Va construir el gran viaducte entre l’alta cultura i la popular. Ha sabut crear formidables aqüeductes entre l’erudició i la divulgació, entre la universitat i el còmic, entre filosofia i televisió. Va saber cosir els monstres de la mitologia arcaica amb el tremendisme del nostre temps. Va dialogar amb el fantasma de Tomàs d’Aquino, però també amb els guionistes de sèries (sovint també fantasmes, bé que en un altre sentit) que ara triomfen entre els joves.
Va interpretar com ningú, per exemple, el mite de Superman, el gran heroi de la cultura de masses contemporània. El va fer hereu de mites culturals molt anteriors com ara Hèrcules, Pantagruel, Sigfrid, Peter Pan o Sherlock Holmes. Tots ells han expressat un anhel humà antiquíssim: superar els límits de l’espècie. Segons Eco, Superman expressa, tanmateix, els anhels del món massificat on l’individu és un número i on la força humana és superada per la màquina. El mite de l’home comú, però, no és ben bé Superman sinó el seu àlter ego, Clark Kent, a qui la guapa Lois no fa mai cas. El gris periodista Kent personifica el ciutadà mitjà, assaltat per tota mena de complexos, que suscita menyspreu o indiferència entre amics, veïns o companys de feina, però que atresora un somni interior, una esperança íntima: malgrat la mediocritat que ens aclapara, tots els Clark Kent creiem que una dia serem capaços de protagonitzar una acció singular, heroica o meravellosa que ens rescatarà de la grisor i l’anonimat.
Havent estudiant filosofia medieval, Umberto Eco va treballar de ben jove a la RAI, en un grup molt singular que va ser conegut com Els Corsaris. Joves i brillants intel·lectuals italians (entre els quals un altre filòsof: Vattimo) van ser seleccionats per un direc- tor general, Filiberto Guala, que va marcar època en la cultura audiovisual italiana dels anys seixanta, tan brillants, en què Itàlia ja marcava la pauta europea en cinema i televisió. La personalitat bifront d’Eco es va forjar en aquells anys en què, mentre escrivia la tesi sobre Tomàs d’Aquino, treballava a la seu milanesa de la RAI, on també hi havia un llegendari Estudi de Fonologia dirigit pel compositor Luciano Berio, que es relacionava amb els músics més innovadors de l’Europa d’aquells anys (Boulez, entre d’altres). Als vespres, a casa de Berio, “fruïem de la cuina armènia de Cathy Berberian i llegíem Joyce”. Al cap, al cor i a l’estómac d’Umberto Eco hi cabia absolutament tot.
Sobre aquesta capacitat de deglutir-ho tot, un seu amic, el cardenal Gianfranco Ravasi, preguntat per la característica que més bé distingia la personalitat d’Umberto Eco, contestava l’altre dia al diari Av
venire: “La curiositat”. I ho justificava d’aquesta manera. “El curiós no papalloneja entorn de la realitat, sinó que té l’impuls de participar d’allò que li desperta l’interès”. Sosté Ravasi que si ens fixem en l’etimologia llatina de curiositas ens adonarem que significa també “cura, passió o preocupació per alguna cosa”. Rousseau a l’Emili ja ho deia: “S’és curiós només en la mesura que s’és instruït”. Segons Ravasi i Rousseau, per tant, el motor que impulsava la curiositat d’Eco cap al món exterior era el rigor amb què dominava la seva especialitat; no pas al revés. La saviesa d’Eco desembocava en la consciència de la complexitat de les coses; i aquesta consciència el portava a destruir les fronteres acadèmiques.
Quan ara constatem que molts especialistes universitaris estan fora del món, no hauríem de comprar la fàcil resposta dels nostàlgics de la universitat elitista: “Oh, món lleig, com t’allunyes dels sabers i del cànon cultural!”. I és que l’exemple d’Eco ens porta a una conclusió força més patètica: el coneixement que tendeix a atresorar la nostra universitat és més aparent que real, més fòssil que vivent, més burocràtic que il·luminador. Observant el contrast entre l’obra d’Eco i la de tants professors universitaris, és inevitable preguntar-se: l’academicisme regulat per la burocràcia universitària on ens porta: a l’aïllament endogàmic o al coneixement del món?
Una anècdota que Eco repetia sovint, dóna la mesura de la seva curiositat: “Quan fèiem foc al camp prop de les fulles seques, la meva dona Renate em retreia sovint que no parava prou atenció a les espurnes. Però quan va llegir la meva descripció de l’incendi de la biblioteca a El nom de
la rosa em va dir: ‘I tant que t’hi fixaves, en les espurnes!’. Li vaig contestar: ‘No, però sé com les podia veure un monjo medieval’”.
En resum. Hi ha una curiositat de papallona, que és de primer grau i no porta enlloc. I n’hi ha una altra que, a més de completar i superar l’esforç acadèmic, guareix de la fatiga de l’erudició.
Malgrat la nostra mediocritat, els Clark Kent creiem que un dia protagonitzarem una acció meravellosa