L’abraçada de l’ós
Dues prèvies ja dites: primer, Pedro Sánchez ha demostrat molta fusta política, justament quan havia de prendre les regnes; segon, l’aritmètica parlamentària que necessita és molt complexa. Personalment, crec que Sánchez ha crescut com a polític i s’ha consolidat com a líder, i n’hi ha prou de veure els actuals silencis dels seus llengueruts companys de partit –en altre temps tan crítics– per certificar-ho.
Tanmateix, fins i tot entenent que necessita anar-se’n al llit amb estranyes parelles per sumar totes les engrunes, el pitjor que pot fer és entregar-se a una menja molt indigesta. Perquè, pel camí de la suma desesperada, pot trobar-se amb restes desesperants. Per descomptat que Ciutadans és necessari perquè surtin els números, però hi ha una enorme diferència entre fer una equació de múltiples i abraçar l’ós. I Ciutadans és, per al PSOE, la mare de tots els óssos. D’aquí que, amb Ciutadans de bracet, Podem faci una trencadissa, els catalans es petin de riure, i el PP de la Grosse Koalition fugi esperitat de la Grosse, no endebades la seva idea no era que la Koalition se la quedés el PSOE.
Per descomptat, és evident que
Si arrela l’estima entre Sánchez i Rivera, Iceta haurà de ballar molt, tot i que això ni Queen ho salva
Sánchez necessita acords. Però els motius pels quals aquesta suma desesperada pot convertir-se en la gran resta són també evidents: primer, la brutal erosió de la credibilitat. El PSOE es va passar tota la campanya assenyalant Ciutadans com l’aprenent de bruixot del PP i ara vol vendre que accepta el pop com a animal de companyia. A més, una coalició preferent amb Rivera implica, de facto, regalar-li tot l’espai d’esquerres a Pablo Iglesias, que espera el mannà encantat. I, d’altra banda, és un acord tan tòxic que contamina qualsevol altre tipus d’acord.
Per aquesta via no sembla que Sánchez pugui aconseguir la seva anhelada investidura, encara que potser, en aquests moments de sequera amorosa, només aspira a l’abraçada que dèiem. I després hi ha el petit assumpte cataque, com deia Antón Costas en un bon article, faria bé de prendre’s seriosament. Com pensa compatibilitzar el relat del federalisme, la defensa de la immersió lingüística, el respecte als drets catalans i la resta del discurs electoral si s’alia amb un partit que té l’ADN forjat en un ferotge anticatalanisme? Ciutadans és, en termes de reivindicacions catalanes, el més retrògrad i feridor que ha passat per Catalunya des dels temps de Lerroux, superant el PP per l’escaire. Si arrela l’estima entre tots dos, el dansaire Miquel Iceta haurà de ballar molt per poder explicar-ho, encara que això no ho salva ni Queen.
I així, van sumant-se les incerteses a mesura que avança el calendari. Amb el PP en coma profund i sense assistència, Podem mantenint el tipus i bascos i catalans mirant l’espectacle des del balcó, no sembla que Pedro Sánchez sigui a prop de la Moncloa.
Al contrari, perquè la pregunta és letal: amb Ciutadans està més abraçat, o més ofegat? Queda dit, l’ós.