Oriol Broggi torna al teatre de Wajdi Mouawad amb l’antisistema ‘Cels’
L’obra, amb estructura de thriller, qüestiona per què hem de viure com vivim
Oriol Broggi no para. Aquesta temporada s’ha enfrontat a l’esperpent del Tirano Banderas de Valle-Inclán a Madrid, a les aventis de Juan Marsé al teatre Lliure i fins i tot a una història xinesa del segle XIII amb orfes, assassinats i revenges al Romea. I per si la temporada no havia estat encara prou completa, Broggi estrena demà al seu teatre de la Biblioteca de Catalunya una de les obres en què sens dubte els seus nombrosos seguidors estaran més interessats: Cels, la peça que tanca la immensa tetralogia teatral que el dramaturg canadenc-libanès Wajdi Mouawad va començar amb Litoral, va continuar amb In
cendis –que precisament ha aconseguit un èxit ressonant a Barcelona de la mà de Broggi, Julio Manrique i Clara Segura– i va prosseguir amb Boscos. Quatre obres que van anar apareixent progressivament entre el 1997 i l’any 2009, quan es va estrenar al Festival d’Avinyó Cels, una peça que per Broggi és “tremenda”, la “culminació poètica” de les altres tres. Tot i que, adverteix, “no té res a veure amb Incendis, la gent no la recordarà en veure-la”.
Per començar, sens dubte, estèticament no s’hi assembla gens. I és que la posada en escena de
Cels està presidida per la tecnologia. Com si es tractés d’una típica telesèrie americana d’espies, l’escenari està atapeït d’enormes i nombroses pantalles de vídeo que semblen espiar i controlar el món sencer. Al cap i a la fi, es representa el búnquer d’una agència internacional d’intel·ligència anomenada Sòcrates que està provant d’avortar un gran atemp- tat terrorista que ha de ser perpetrat per persones molt joves que senten que la seva veu no és escoltada. Al búnquer hi ha criptògrafs, lingüistes i informàtics que proven de desxifrar els missatges del grup atacant. “L’obra té una estructura de thriller molt potent que t’arrossega”, explica Broggi.
Però als treballadors de l’agència els passen “coses molt fortes des del minut dos”, assenyala. Inclòs un suïcidi. Comencen a explicar-se la seva vida i la veritat és que no és massa bona. I parlen del món, que, diuen, no funciona. Sempre necessita sang dels joves, i són els pares els que envien els seus fills a les guerres sense entendre ben bé per què. I les generacions van heretant conflictes sense tenir-ne cap culpa.
“Parla molt bé de les generacions, de com una desplaça l’altra. Parla de per què són importants l’art, la comunicació, la bellesa. I això s’entrellaça a l’obra amb per què són molt importants els sentiments de les persones.
Cels tracta temes molt profunds que no tothom aborda. Parla del descontentament de la societat moderna, de què significa aquesta cosa de la postmodernitat. I tot d’una manera absolutament poè-
A ‘Cels’, una agència d’intel·ligència global prova de descobrir on es produirà un gran atemptat terrorista
tica. Van apareixent temes i se n’hi van afegint i afegint de forma al·lucinant. Hi ha matemàtiques, filosofia, poesia, una gran fusteria teatral i un final brutal”, s’emociona Broggi.
Eduard Farelo, Màrcia Cisteró, Ernest Villegas, Xavier Boada i Xavier Ricart són els encarregats de donar vida en un escenari hipertecnologitzat i amb el públic disposat al voltant en semicercle, com un teatre grec, a aquesta peça amb la qual Wajdi Mouawad, conclou Broggi, “mostra que el sistema en el qual estem vivint no és el bo, i es pregunta per què hem de viure de la manera que vivim. Es tracta d’una obra antisistema, però sobretot molt intel·ligent”.