“Els pensionistes decideixen eleccions... Encara bo!
Tinc 44 anys: sé que treballaré fins als setanta, per això és primordial que em recicli constantment. Vaig néixer a Madrid. Tinc tres filles: no puc estalviar gaire, però ho intento.
Necessitem reformes de tots els partits, no electoralisme. Publico ¿Qué será de mi pensión?
Els problemes de les pensions són conseqüència d’un èxit de tots: cada vegada més ciutadans arriben als 80 i 90 anys. Qui pagarà la seva pensió? Ningú no pagarà el malbaratament de les prejubilacions als 50 que vam veure a la dècada dels vuitanta per les reconversions.
Aconseguirem salvar les pensions? Cobrarem menys i només si reformem el sistema. Bismarck va pagar les primeres pensions el 1881 als prussians de 65 anys quan només un de cada tres arribava a aquesta edat.
Ho van calcular per pagar-ne poques. A Espanya la primera pensió la va abonar el 1919 l’Assegurança Obrera, quan tot just un terç dels ciutadans arribava als 65. Avui hi arriba més del noranta per cent.
Aviat pagaran tants com cobraran. La nostra piràmide ja no té gaires joves treballant i cotitzant a la base per a uns quants pensionistes grans a la cúspide. I va pel camí de convertir-se en tronc on hi haurà gairebé els mateixos joves pagant a sota que vells cobrant a dalt.
Tocarà un cotitzador per pensionista? Quasi: de 4 treballadors avui per cada persona de més de 65 anys passarem a 1,25 el 2050.
Què va aconsellar el comitè d’experts? Que les pensions no s’han de pagar augmentant deute públic, per tant el sistema ha d’ingressar tant com gasta... O farà fallida.
Això significa o augmentar les quotes o reduir pensions, o totes dues coses. El Govern ha assumit el nostre consell de la manera més còmoda per a ell, i pitjor per als pensionistes: ha congelat pensions fins que els ingressos siguin igual a les despeses.
Doncs avui les pensions dels pares salven de la fam molts aturats. I mentre no hi hagi inflació, potser no hi haurà pressió social, però quan repunti serà obvi que els apliquen una gran retallada. Llavors hi haurà grans protestes al carrer, i això, en el fons, em dóna esperances perquè finalment es reformi el sistema de debò.
I, a més, els pensionistes voten. Són vuit milions de vots i, com confirma el CIS, voten més que la mitjana. Per tant és molt difícil guanyar unes eleccions contra els pensionistes... I encara bo!
Hi haurà reformes: cap a on? La pensió mitjana serà inferior –molt més que ara– al salari mitjà. La quantia de les pensions caurà entre un 30 i un 35 per cent aquests pròxims anys. Tenim com Com als diversos repartirem EUA o al models: Regne aquesta Unit: un és precarietat? se’ls l’assistencial, paga una pensió gui Cadascú permetre mínima estalvia que a tots se’n o i pagui no qui pel vulgui una seu de i compte. s’ho privada. puEn la quantia el model de xilè, la teva adoptat pensió per depèn altres estricta- països, ment perceps del al que final has es cotitzat calcula segons a l’Estat l’evolució i el que de Tant la inversió vas pagant, en el mercat. tant cobraràs. En generacional, aquest model perquè no hi cada ha solidaritat generació es inter- paga la seva part i qui no paga no cobra res.
La nostra encara és una mica solidària. Però també genera situacions molt injustes perquè considera per al càlcul de la teva pensió només els vint-i-cinc darrers anys. n Molts van cotitzar al màxim de joves, però es van quedar a l’atur als cinquanta i han acabat rebent una pensió mínima.
Vostè defensa un sistema nocional. Perquè és contributiu: cobraries en funció del que has cotitzat, però no només els últims 25 anys, sinó durant tota la teva vida.
Al final quant rebríem? La teva pensió es quantificaria amb un càlcul sobre tot el que haguessis cotitzat en un compte nocional virtual per després ajustar-lo a l’esperança de vida de la teva generació. D’aquesta manera, ho faríem sostenible i solidari amb els pensionistes futurs.
Un càlcul complex, però complet. Com que seria contributiu, desincentivaria el frau, perquè tothom sabria que cobraria segons el que hagués cotitzat en tota la vida.
Veig que caldrà estalviar. I allargar al màxim la vida laboral: doni per fet que als 67 i més continuarà treballant, de manera que haurà d’estudiar per no perdre rendiment i ser competitiu, perquè, fins i tot després dels 50, la millor inversió serà estudiar i reciclar-se per tenir feina.
I si estalvio invertint en habitatge? Era una bona inversió per als nostres pares per la gran inflació que van patir i les devaluacions. Comprar-se el pis era una manera de protegir els estalvis... I Déu n’hi do si van estalviar, els espanyols! Tant com qualsevol altre país europeu, però gairebé tot en pisos.
Ara no sembla tan bona inversió. Per tradició l’hem mantinguda: el noranta per cent de pensionistes espanyols tenen pis de propietat, per un 55 per cent dels alemanys; però també el vuitanta per cent dels
baby boomers espanyols són propietaris, per un 44 per cent d’alemanys.
Avui molts només poden pagar deute. Jo tinc un fons de pensions i la desgravació és enorme, i regressiva: seria més just suprimir-la i reduir impostos sobre l’estalvi. Però el millor estalvi, ara que la vida laboral s’allarga, és invertir en el teu capital intel·lectual: estudiar i reciclar-te.