La ‘selfie’ de Valeria Bruni
Un castell a Itàlia
Direcció: Valeria Bruni Tedeschi Intèrprets: Valeria Bruni Tedeschi, Louis Garrel, Filippo Timi, Xavier Beauvois Producció: França, 2013. T.O.: Un château en Italie. 104 m. Comèdia dramàtica Rellevant actriu que ha treballat a les ordres de Claude Chabrol ( En el corazón de la mentira), Patrice Chéreau ( Los que me quieren cogerán el tren) o François Ozon ( El temps que queda), Valeria Bruni Tedeschi debutava a l’altre costat la de la càmera el 2003 amb Es más fácil para un camello…. Allà recreava, en funcions d’actriu i directora, i utilitzant el format de comèdia, el personatge d’una dona adinerada però insatisfeta. Era l’inici d’una fantasiosa (o no tant) autobiografia fílmica, que la germana més gran de Carla Bruni prosseguiria a Actrices (2007) i sembla voler tancar ara amb Un castell a Itàlia.
L’espai temporal utilitzat són tres estacions de l’any: hivern, primavera i estiu. Hi falta la tardor. La protagonista (Valeria Bruni Tedeschi) té 43 anys i es troba en el llindar de la tardor de la seva vida. Tot comença a escaparse-li de les mans, incloent l’amor i el seu afany de maternitat. Pertany a una família de l’alta burgesia, el gran patrimoni de la qual és un castell al nord d’Itàlia que ara s’han de vendre, perquè ja no poden sufragar-ne el manteniment. Serà en la segona residència familiar a París on ella conegui un jove actor francès, tímid i insegur, que revifa la seva somorta flama sentimental.
El personatge és recreat per Louis Garrel, que també va ser parella de Valeria Bruni, a la pel·lícula sempre aclaparada per la seva mare octogenària. Figura diguem que maternal, a càrrec de la concertista de piano i actriu Marisa Borini, la seva mare en la vida real, fet que difumina la frontera entre realitat i ficció. Hi ha altres detalls que convé no revelar i que així mateix van viure Carla i Valeria Bruni.
La cineasta i actriu diu haverse inspirat en Txékhov, particularment en El jardí dels cirerers. La seva pel·lícula mai no llisca pel vessant del drama lacrimògen. L’equilibri entre comèdia i alguna dosi de dramatisme és perfecte. Sobresurt la ironia i el to jocós per descriure el viatge a enlloc d’una dona enfonsada en la crisi familiar i afectiva.