Identitats falses
El joc de l’amor i de l’atzar
Autor: Pierre de Marivaux Traductor: Salvador Oliva Director: Josep Maria Flotats Lloc i data: TNC (7/V/2014) En algun lloc vaig llegir que Le jeu de l’amour et du hasard va ser una de les últimes obres, potser l’última, que Josep Maria Flotats va interpretar a la Comédie Française, abans de tornar a Barcelona el 1984. En tot cas, és ben clar que l’estada de més de quatre anys a la prestigiosa companyia, que venerava els clàssics del país veí com no ho ha fet ningú més, havia d’imbuir l’actor català en el coneixement del teatre de Pierre de Marivaux (1688-1763) i d’aquell art peculiar que se n’ha dit marivaudage, barreja de finor estilística, elegància discursiva i amable entabanament. Qui, doncs, millor que Flotats per traslladar a l’escena aquest llenguatge peculiar amb totes les seves subtileses i influències?
A El joc de l’amor i de l’atzar (1730) –una magnífica traducció, crec, de Salvador Oliva– cal parlar, en efecte, d’influències. Considerat com el millor testimoni del Nouveau Théâtre Italien, Marivaux continua mostrant a la comèdia ara estrenada al Teatre Nacional de Catalunya els rastres que quedaven d’ençà que la commedia dell’arte i els seus practicants s’instal·laren a la cort i als ambients aristocràtics de París el segle XVII. Deu anys abans d’escriure Le jeu... Marivaux ja havia donat a conèixer Arlequí polit per l’amor i aquest personatge clau de la comedia italiana apareixerà amb més obres seves, inclosa la que es pot veure al TNC. O sigui que, més enllà de si agraden molt o poc les ximpleries del criat Arlequí, disfressat de senyor en les seves maniobres per seduir la criada Lisette, disfressada de senyora, cal considerar que el personatge ha heretat per voluntat de l’autor les maneres bufonesques d’aquell pobre Arlequí que intentava viure el millor possible evitant les ires dels seu amos venecians o milanesos.
Parlo de disfresses i tal vegada fóra millor parlar de suplantacions. Al nucli d’El joc de l’amor i de l’atzar, hi ha un embolic originat per quatre suplantacions. Sílvia (Vicky Luengo), filla del gentilhome Orgon (Àlex Casanovas), es vol presentar disfressada de la seva criada davant del seu pretendent, l’aristòcrata Dorante (Bernat Quintana), a fi de poder conèixer millor el que ha de ser el seu marit. Aquest, però, ha tingut la mateixa idea amb idèntic propòsit i es presenta a la casa d’Orgon fent-se passar pel seu criat. Amb els papers de Sílvia i Dorante cambiats, la criada Lisette (Mar Ulldemolins) i el criat Arlequí (Rubèn de Eguia), fent veure que són els seus respectius senyors, s’enamoren veloçment i volcànica.
Tots quatre protagonistes desconeixen la suplantació del seu partenaire i, doncs, li atribueixen una identitat falsa. I de la confusió, Marivaux hi troba el pretext per un seguit de consideracions sobre les relacions de classe que insinuen en la llunyania el daltabaix revolucionari, alhora que la racionalitat que s’imposa en ple Segle de les Llums. Marcant radicalment les diferències culturals i d’educació entre la doble parella, així com accentuant els trets ideològics substancialos dels diàlegs, crec que Josep Maria Flotats ha fet un excel·lent treball de direcció. Cap a la segona meitat, la comèdia crec que s’alenteix massa i em va semblar, a més, que s’apuntaven uns espais silenciosos una mica gratuïts. Penso, de tota manera, que aquests no són obstacles per una bona diversió ni per l’èxit que ben segur assolirà l’espectacle que ha servit ja per celebrar el retorn de Flotats al TNC.