MIRÓ Només per mar i aire
Una exposició repassa les obres públiques que l’artista va regalar a Barcelona
Sol i pensatiu, el cap lleugerament girat cap al cel, com intentant d’abastar amb la mirada l’enorme repte que, n’era conscient, s’amagava darrere de la immensitat del mur blanc... La figura d’aquest Miró ja septuagenari però ple de coratge que imaginava com donar la benvinguda al món des de Barcelona és alhora bonica i commovedora, d’una intimitat torbadora malgrat trobarse en la via pública.
La imatge la va prendre el seu gran amic i col·laborador CatalàRoca en una de les visites prèvies a la realització del colossal mural (500 metres quadrats) que l’artista va realitzar colze a colze amb Josep Llorens Artigas a la terminal del Prat, i va ser publicada a La Vanguardia el 21 de març del 1971. Formava part d’un ampli i històric reportatge-exclusiva firmat per Lluís Permanyer en el qual, amb nota manuscrita inclosa, Miró va voler donar a conèixer per primera vegada els quatre regals que volia oferir a la ciutat de Barcelona: un mural a l’aeroport per als que arriben per aire, una escultura de grans dimensions al parc de Cervantes per als que arriben per carretera, un paviment a la Rambla (el Pla de l’Os) per als que arriben per mar i la creació del Centre d’Estudis d’Art Contemporani, la futura Fundació Miró.
Gairebé mig segle després, a la Sala Emili Fernández Miró, nét malaguanyat de l’artista, una reproducció ampliada a mida gegant d’aquella fotografia de Català-Roca obre una petita però lluminosa exposició, De Miró a Bar--
celona, el nucli central de la qual és justament la triple pàgina publicada per La Vanguardia, en diumenge i a tot color. Permanyer, que ha donat el document a la Fundació Miró, considera que el gest de l’artista a l’hora de regalar-li la gran exclusiva no va ser casual: “Crec que ho va fer amb tota la intenció”, escriu al catàleg de l’exposició. “Per a ell, aparèixer amb aquells honors a La Vanguardia significava passar la mà
per la cara al seu pare, que havia estat subscriptor del diari, representació màxima i genuïna de la classe dominant barcelonina. El seu pare no l’havia entès com a artista i estava convençut que seria un fracassat. El triomf que a Miró li feia més impressió era el que aconseguia a Barcelona...”
Ahir, a la presentació de la mostra documental, primera d’una sèrie amb què la directora de la Fundació Miró, Rosa Maria Malet, vol aprofundir en el coneixement de l’artista, hi van assistir des de l’alcalde Xavier Trias o el regidor
El monument que va projectar per al parc Cervantes va ser reprès per la ciutat de Chicago
de Cultura, Jaume Ciurana, fins als membres del patronat que presideix Jaume Freixa, el nét de Miró, Joan Punyet, o el ceramista Joan Gardy Artigas, a qui es pot veure al costat del seu pare Llorens Artigas treballant al mural de l’aeroport gràcies a una pel·lícula inèdita del mateix Català-Roca que ha descobert re- centment la Fundació Miró.
La mostra –gratuïta només fins al 24 de juny– traça un recorregut per totes les obres públiques de Miró a Barcelona, des de Dona i ocell (1981-1982) al parc de l’Escorxador fins al Mosaic del Pla de l’Os (1976) a la Rambla o la maqueta de l’edifici de Sert. Furga en la gènesi i desenvolupament dels projectes, i treu a llum documents esclaridors com aquest retall de premsa en el qual sobre la imatge d’uns nens jugant a la xarranca fa anotacions sobre la seva intervenció en el paviment de la Rambla. Però l’exposició –tampoc cap dels presents– dóna resposta al per què mai no va arribar a realitzar-se la gran escultura en bronze –d’entre 25 i 30 metres– que projectava per al parc de Cervantes. La maqueta d’Estudi per a un monument ofert a la ciutat de Barcelona, la va donar a Pierre Matisse, i avui està situada al pati de la Fundació barcelonina. El 1981, el projecte va ser reprès per la ciutat de Chicago, on se la coneix com Miss Chicago o Miró’s Chicago.