Desmond Tutu
ARQUEBISBE DE SUD-ÀFRICA
L’arquebisbe Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau i referent moral de Sud-àfrica, després de prendre el relleu de Nelson Mandela, rebrà el XXVI Premi Internacional Catalunya, segons va anunciar ahir la Generalitat.
La primera nit en llibertat després de 27 anys a la presó, Nelson Mandela la va passar amb Desmond Tutu a la residència oficial de l’arquebisbe a Ciutat del Cap. Aquella nit, Tutu li va tornar el ceptre de líder moral de Sud-àfrica a Madiba. Amb tota la cúpula de la lluita antiapartheid entre reixes o a l’exili, Tutu havia agafat a la dècada dels anys 80 el timó espiritual de la resistència pacífica a les atrocitats del règim racista blanc. Per aquesta oposició valenta i per erigir-se en símbol unificador de la rebel·lia no violenta li va ser concedit el Nobel de la Pau el 1984. Fa una dècada, quan Mandela va anunciar que es retirava de la vida pública, la posició de far moral del país va tornar a recaure sobre les seves espatlles. Va passar de forma gairebé natural. Tutu, a qui els seus fills critiquen amb afecte que només es calla quan hi ha criquet a la televisió, sempre ha acceptat els reptes. I per a un home profundament religiós, però que parla de Déu com si fos un vell amic, ser sincer amb la seva visió del món és una manera de ser. No esperin que, a més, hagi de deixar a tots contents.
Aquesta setmana, el president Jacob Zuma es va regirar incòmode al faristol quan li van preguntar per les ferotges crítiques de Tutu, qui va dir fa uns dies que no votaria pel Congrés Nacional Africà. “Li diria a Tutu que els arquebisbes estan per resar, no per fer política”, va contestar.
Però Desmond Mpilo Tutu (1931, Klerksdorp) no fa política. Observa el món, fa broma, riu, s’indigna i reacciona. Tot alhora. És l’últim sud-africà fet del material amb què estava fet Nelson Mandela. Un home que anteposa els valors, la moral, a totes les altres coses.
Una conversa ocorreguda el 1979 resumeix el caràcter compassiu, enèrgic i compromès de Tutu. L’arquebisbe anglicà va visitar l’assentament informal de Ciskei després d’una brutal campanya de reallotjament forçós del govern de l’apartheid. En un barri de barraques, Tutu va entaular conversa amb una nena que vivia amb la seva mare vídua i la seva germana. Li va preguntar si la seva mare rebia pensió o alguna altra ajuda. –No, va contestar la nena. –Llavors de què viviu? –Ens donen el menjar. –I què passa si un dia ningú no us dóna menjar?
–Bevem aigua per omplir els nostres estómacs.
En tornar a Johannesburg, el Desmond Tutu més transparent va emergir. Va escriure una dura carta a PW Botha, qui acabava de ser nomenat primer ministre de Sud-àfrica. Va ser la primera d’una sèrie de missives, privades i apassionades que advertien que el país estava a punt d’esclatar. “Crec que no és vostè conscient de les condicions de vida que em van destrossar en la meva recent visita al sud-est del país...”, començava la carta en la qual va reproduir la conversa amb la nena. Aquell dia, un religiós negre es va adreçar al líder del govern més ra-
La seva amistat amb Mandela no li va impedir la denúncia de la corrupció quan va arribar al poder
cista del món de la següent manera: “Estic intentant contenir-me el màxim possible perquè li he de confessar que en el moment en què escric estic ple de ràbia pel que he vist....”.
Poc després, Tutu va demanar el boicot econòmic internacional a Sud-àfrica a través d’una televisió danesa. Encara que les autoritats li van retirar el passaport, Tutu va continuar la seva condemna franca del govern sud-africà en els anys més perillosos de les dè- cades dels setanta i vuitanta. Tutu ha estat sempre un home sense por. Quan li va ser concedit el Nobel de la Pau per la seva oposició pacífica a l’apartheid, va saber que havia guanyat la primera batalla. “No sóc gaire llest, com haureu pogut observar, ni tampoc una persona analítica, ni un cerve
llet. Però sóc un somiador”, va dir en el discurs d’acceptació.
Quan l’apartheid trontollava i Sud-àfrica es debatia entre la democràcia o l’abisme de la guerra civil, també va estar a l’altura. En els dies de les pitjors violències entre partidaris del Congrés Nacional Africà i els seus enemics, es va aventurar als barris més pobres per aturar les matances. De vegades, col·locant-se en mig de la turba disposada a apallissar un desgraciat fins a la mort, arriscant-se a una sort igual.
Quan Mandela va sortir de presó es van fer amics íntims. Madiba fins i tot va confiar a Tutu el seu dolor pel divorci amb Winnie Mandela, l’amor de la seva vida. “(Madiba) l’estimava profundament, molt molt profundament”, va dir al periodista John Carlin. Amb Mandela ja president, Tutu va alçar la veu per criticar que el govern no feia prou per acabar amb la pobresa. “Han aturat el tren de la corrupció només el temps per pujar-hi ells”, va llançar. Mandela el va telefonar aquella mateixa nit però no va opinar. “Em va dir que havia sortit molt elegant a la tele”. Al cap de poc, en un discurs públic, Mandela va criticar amb duresa les paraules de Tutu. L’arquebisbe es va quedar glaçat. Quan van tornar a parlar va protestar: “Per Déu sant, com has pogut cridar-me així en públic!”. I van deixar anar una rialla.
L’any 2000 va servir per confirmar la seva extrema capacitat per al perdó. Va ser nomenat director de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, que donava veu a víctimes de l’apartheid i l’opció als botxins de confessar i demanar una amnistia. Mai no ha escollit el camí senzill.