‘La pecadora’ en acció
El gran mèrit del programa setmanal de cinema Barcelona… i acció de BTV és que no és nostàlgic. Programa pel·lícules de tots els temps rodades als carrers de la ciutat, però se situa a l’altre extrem dels paradisos perduts franquistes de Cine de barrio. Els films de Barcelona… i acció fan el contrari: parteixen del fet cert que en les pel·lícules seleccionades hi viu gairebé sempre un verí fílmic realista, per sobre de tractar-se de films del franquisme, realitzats sota el control de la seva censura, o posteriors a la caiguda del règim. Aquest diumenge aquesta lectura esbiaixada va arribar a un dels seus punts culminants amb l’emissió de la pel·lícula d’Ignacio F. Iquino La pecadora, interpretada per Carmen de Lirio. No hi ha acord sobre la data del film (entre el 1954 i el 1956), perquè n’exis- tia una doble versió, i en l’estrangera es produïa un dels primers nus femenins del cinema del franquisme. Però el més rellevant de La pecadora és que en pocs casos assisteixes a una obra en què circulen tan clarament el registre realista i la ideologia providencialista sobreposats.
Carmen de Lirio hi interpreta una dona frívola, que té amors clandestins, especialment amb un alt polític municipal de la ciutat. I això, pocs anys després de l’escàndol públic sobre la suposada relació real de l’actriu amb el governador civil. Però el mirall de la realitat no acaba aquí. Aquesta dona que sembla que no té escrúpols aconsegueix el permís municipal i judicial per desnonar unes famílies que viuen en unes barraques en uns terrenys que són d’ella. L'escena del desnonament és devastadora: els policies obliguen aquest grup de gent pobra a deixar casa seva, amb nens malalts i gent gran que són forçats a marxar. L’escena és tan dura, i tan inesperada, que per compensar culmina amb el sermó d’un capellà que exhorta els desnonats a no actuar amb violència i acatar els designis de l’autoritat, tot i reconèixer que és una injustícia. Quan els desnonats es manifestaran al carrer, davant el balcó de la propietària –un escarni en tota regla–, un altre capellà els animarà a seguir els designis de Déu, i els convidarà a anar a la universitat on els acolliran provisionalment. Com és previsible, el film acaba amb la conversió, el penediment i la mort de la protagonista, provocada, per cert, per una de les dones desnonades. Una emissió televisiva, doncs, altament reveladora: una irrupció de la realitat en el cor mateix del cinema franquista.