L’adoració de Robert Martínez
L’entrenador de l’everton reivindica el futbol de toc i possessió que sembla que ha passat de moda
Si fos un quadre de Veronese o Tiziano, es diria L’Adoració de Robert Martínez. El tècnic català és admirat pels seus jugadors, respectats pels rivals, lloat pels periodistes i estimat pels aficionats. L’Everton no assolirà el somni de classificar-se aquesta temporada per a la Lliga de Campions, però, en qualsevol cas, es tractava d’un objectiu a mitjà termini i ningú no posarà per això el crit al cel.
No es poden subestimar els èxits de Martínez a Goodison Park, perquè reemplaçar David Moyes (que ha fracassat estrepitosament al Manchester United) no era pas gens fàcil. Amb una inversió de tan sols 32 milions d’euros en jugadors (per 140 del Chelsea, 130 del Tottenham i 120 del Manchester City), ha disputat fins al final a l’Arsenal la quarta plaça de la Premier League. A excepció del Crystal Palace, el Cardiff i el Southampton, a cap altre equip no li han sortit tan barats els punts.
El cinquè lloc de la classificació està bé, però l’adoració del rei Robert té més a veure amb el joc vistós que practica “l’escola de la ciència”, com històricament es coneix l’Everton. Alguns donen per enterrat el tiqui-taca i el futbol de toc i possessió després de la desastrosa temporada del Barça i l’hecatombe soferta pel Bayern de Pep Guardiola, però que no els ho diguin a la parròquia de Goodison Park.
L’entrenador de Balaguer, un dels més joves de la Premier League, fa gala d’una maduresa futbolística que va molt més enllà dels seus 40 anys. No se’l veurà mai llançant diatribes des de la banda, fent ganyotes i agitant els braços com un boig. Res a veure amb l’estil de Mourinho. El seu és un estil fonamentat en l’educació i la mesura. Quan algú fa res malament, l’hi diu correctament. I, si un àrbitre s’equivoca, no amaga la seva frustració. Sempre és positiu. Estimula els seus jugadors a regatejar, a posar a prova els seus propis límits. Els fa creure en ells mateixos. A més a més, té bon ull per als fitxatges. Séamus Coleman, defensa irlandès de l’Sligo Rovers, només li va costar 70.000 euros al club i l’ha convertit en una de les revelacions de la Premier.
La temporada ha tingut els seus alts i baixos, amb un mes de març difícil que va incloure derrotes consecutives contra l’etern rival Liverpool (4-0), Tottenham i Chelsea, i l’eliminació de la Copa a mans de l’Arsenal (4-1), però en conjunt ha estat una transició suau de l’era Moyes a l’era Martínez, i a un estil de futbol completament diferent. La possessió ha passat del 52% al 56%; el nombre de passades per partit, de 416 a 477; els regatejos, de 13 a 23. La defensa
LES BONES MANERES Educat, optimista i gran motivador, s’ha guanyat el respecte de l’afició i de la premsa
ha millorat, amb un nombre més baix de gols concedits (1 per matx), i l’Everton fa menys xuts a gol. La idea no és pas disparar de bon començament, sinó passar la pilota amb paciència a la recerca d’una oportunitat millor. A Martínez, gran admirador de Marcelo Bielsa, li encanta experimentar, i ha provat fortuna amb una defensa de tres, encara que no disposa de les peces ideals per a això.
“He tingut al llarg de la meva carrera bons entrenadors a qui tinc molt a agrair –diu Steven Naismith, jugador de l’Everton–, però de cap no n’he après tant com de Roberto Martínez. És agut i intel·ligent, amb grans dots de comunicació. Treballar al seu costat és un veritable plaer”. L’exjugador del Saragossa transmet molt bon rotllo. Tothom n’està encantat a Goodison Park, des de les estrelles de l’equip fins als tècnics de les categories inferiors, que se senten part d’un projecte molt especial.