Horitzontal i urbà
Gran empresa busca solar per a la seva nova seu central. En trobarse en aquesta situació, companyies com ara Banco Santander o Telefónica van triar finques als voltants de Madrid, on van edificar ciutats corporatives. També podrien haver optat per aixecar una gran torre a la capital. I això últim és el que va fer Repsol en promoure a Chamartín un gratacel de 250 metres amb firma de luxe, la de Norman Foster. Però, a mitja obra, la petroliera es va adonar que li faltaven metres quadrats i va vendre la torre a Caja Madrid per 815 milions, quan aquesta entitat catastrò ficament gestionada creia que es podia permetre un dispendi com aquest. A la fi, Repsol no ha ubicat el seu nou quarter general ni a la perifèria de la capital ni en un edifici alt: ha construït un campus horitzontal a prop de l’estació d’Atocha, obra de Rafael de La-Hoz acabada d’inaugurar.
Aquesta obra es compon de quatre edificis de cinc pisos, disposats al voltant d’un gran pati, equipat amb vegetació autòctona i cafeteria, que propicien la relació entre les gairebé 4.000 ànimes que hi treballen. Més que d’un campus obert es pot parlar, doncs, d’un gran claustre, protegit del món exterior. Els quatre edificis són caixes de vidre, abraçades per un centenar de marcs estructurals d’acer de 24 metres d’alt (i 50 tones de pes cada un), que modulen la insolació i donen ritme i uniformitat a l’edifici; una uniformitat que s’interromp a les cantonades on afloren les caixes de vidre, pintades amb els colors corporatius de Repsol, i que aporten un contrapunt horitzontal a la verticalitat dels marcs. “Allà m’he deixat portar –diu De La-Hoz–, mostrant el que apareix en tallar la secció, com si tallés una llonganissa”.
Amb bon criteri, ateses les dimensions de l’obra, De La-Hoz es va estimar més prendre poques decisions: molta llum per als treballadors, foment de la relació en l’espai central, eficiència energètica i una pell de llenguatge discret i constant. Aquesta última ja era una característica d’obres anteriors, que solen manifestar-se amb veu clara, gairebé monocord, sense renunciar a certa prestància monumental de ressons clàssics. Verbigràcia, la seva seu de Telefónica a Las Tablas. A la seu de Repsol, el resultat també és potent, i té la virtut afegida de no condicionar el futur d’una zona urbana que ara està en ple desenvolupament: una torre amb capacitat per a 4.000 empleats hauria requerit un edifici imponent, de quaranta plantes.