Escenes d’un matrimoni sota el sol del Peloponès a ‘Before midnight’
La Berlinale acull la tercera trobada com a parella de Delpy i Hawke
Van ser dos jovenets a Antes del amanecer ( Before sunrise, 1995), i la seva història d’amor transcorria durant una llarga nit. Deambulant pels carrers de Viena, discutint, filosofant sobre això i allò; especialment sobre l’amor. I prometent-se, al seu torn, amor etern en una fosca estació, amb el tren a punt de sortir. Una història romàntica, sens dubte. Però gens beneita. Deu anys després, a París, la parella es tornava a retrobar. Més escèptics, més baquetejats, i igual de xerraires. Antes del anochecer ( Before sunset, 2004), també l’havia dirigit Richard Linklater.
Ahir Berlín, a la secció competitiva de la Berlinale, va acollir el tercer retrobament de la parella. Del trio més aviat, si comptem el director, tal com va acollir la presentació mundial dels dos anteriors. Altre cop els ja no tan joves Celine i Jesse, tornats a encarnar –no s’entendria de cap altra manera– per Julie Delpy i Ethan Hawke, sota la direcció de Linklater. El film es diu Before midnight (Abans de mitjanit) i és la continuació d’aquesta sèrie que va guanyant amb el temps en profuditat i acidesa, i que s’ha convertit a mesura que passen els anys en allò que en diem un film de culte. Un culte amable i romàntic, gens sòrdid. De plena llum del dia.
El film reprèn Celine i Jesse, ara amb els quaranta fets, passant unes formidables vacances a Grècia, al Peloponès. Amb les se- ves bessones. En una casa al costat del mar d’un amic escriptor. Allà els visita el fill adolescent de l’anterior matrimoni d’en Jesse. El paisatge mediterrani de l’entorn, sota el sol constant, al costat de la platja, és propici per passejar i conversar, com si fos una pel·lícula d’Eric Rohmer. De fet, per l’amabilitat que amaguen els corrents ocults de la seva relació, ho sembla per moments. Però aquests greuges acumulats acaben per sortir a la superfície i explotar de mala manera. Són els conflictes soterrats, els dubtes, les pors. El qüestionament, la suspicàcia, el cansament. L’amor, en fi, que es comença a gastar de tant de fer-lo servir, que diria la cançó...
És la millor part, la més sorprenent i alhora la més lògica. La més Bergman, si es vol (en les seves Escenas de un matrimonio), però amb un punt de comèdia, tamisada per una mirada irònica. A l’estil de Woody Allen.
I mentre un pensa en ells, ells dos continuen xerrant i xerrant de les seves coses. Són Ethan i Julie, i alhora els seus personatges. Aguts, llestíssims, brillants. I tanmateix, per moments humanament pròxims, amb una proximitat fresca com de colònia, i neta de pensament i obra que diria el Sant Pare. “És el que té de bo una sèrie, que pots comptar amb el pas del temps i veure créixer (o podrir-se) els teus personatges, una cosa que no sol passar en el cinema. Aquí els protagonistes canvien amb nosaltres, i nosaltres amb ells”, va dir Julie Delpy.
“És una meravella poder retrobar-se amb uns personatges que la teva pròpia vida ha enriquit. Són gairebé vint anys per conèixer-nos, cadascun amb el seu personatge i ells dos entre si”, va afegir Hawke, tenyit de ros, pentinat com si sortís d’un llarg, accelerat i perillós viatge amb moto.
Grècia, on transcorre el film, és el quart element essencial de la pel·lícula, com en les anteriors ho van ser les ciutats de Viena i París. Per què Grècia? “Vam rodar al Peloponès, relativament a prop d’Atenes. És un racó molt bonic, i alhora no té aquest excés de tipisme de les illes. És el paradís, a prop de la quotidiana veritat de Grècia”, va dir Linklater.
“És la connexió amb la tragèdia”, va apuntar Julie Delpy, que omple el seu personatge de l’angoixa d’una dona obligada a ser millor, més forta i més disposa-
El film de Linklater afegeix l’agredolça sensació del temps a la relació de la parella protagonista
da que el seu marit. “No és només feminisme”, va dir l’actriu. “És així”.
Before midnight convencerà els seguidors de la sèrie, que tenen totes les claus de la trobada a les seves mans. I intrigarà els nouvinguts. Cal haver-los seguit de prop, després de tots aquests anys, perquè les seves discussions no siguin tan sols un bla, bla, bla interminable...