Del hard bop al funk
DONALD BYRD (1932-2013) Trompetista
El trompetista Donald Byrd va ser redescobert quan es va posar de moda l’acid jazz. Els seus discos per al segell discogràfic Blue Note van ser objecte de culte entre dj i connais
seurs. Però la seva etapa funk és només una part de l’extensa carrera d’aquest jazzman que ha mort als 80 anys.
El van batejar Donaldson Toussaint L’Ouverture Byrd II en honor al llibertador d’Haití. El seu pare metodista li inculca sentit de la disciplina i amor per la música. Així, va completar els estudis de secundària amb l’aprenentatge de la trompeta. Durant el servei militar va tocar en una banda de les Forces Aèries. Després va completar l’aprenentatge musical a la universitat, on va obtenir el graduat el 1954. Des d’aleshores va gravar de manera prolífica, com a líder i acompanyant, per als segells Prestige, Riverside i Savoy, i va esdevenir un consumat trompetista hard bop. Va seguir la línia del seu admirat Clifford Brown, al qual substituiria als Jazz Messengers d’Art Blakey. Quan va deixar el grup va continuar tocant amb grans com Max Roach, John Coltrane, Sonny Rollins o Red Garland.
El 1958 firma contracte exclusiu amb Blue Note i funda un grup que colidera amb el saxofonista Pepper Adams. Van debutar amb Off to the races al que van seguir altres discos remarcables: Byrd in hand, The
cat walk i Royal flush. En un molt productiu 1961 també va gravar Free form, on donava protagonisme a un jove Herbie Hancock. Després d’un any sabàtic, estudiant música a Europa sota la tutela de Nadia Boulanger, va tornar el 1963 amb A new perspective, en el qual incorpora un cor de gospel al seu jazz per aconseguir certa repercussió amb el tema
Cristo redentor. També s’interessa per la docència mentre continua gravant discos plens de swing com Mustang!, amb el pianista McCoy Tyner, o
Blackjack.
La seva presa de consciència el va portar a estudiar la músi- ca africana i a interessar-se pels nous sons de la joventut. Influït per Miles Davis incorpora per primera vegada piano elèctric a Fancy free. La seva fusió exploradora va continuar
La presa de consciència el va portar a interessar-se pels sons de la joventut
amb Electric Byrd, on es va entregar al groove funk amb
Ethiopian knights i, sobretot, Black Byrd, que es va convertir en el disc més venut de la història de Blue Note. Al cim del seu èxit va continuar editant ban- des sonores imaginàries de pel·lícules blaxploitation i discos concepte, com Street lady o
Places and spaces, en la línia d’Earth Wind & Fire, que eren menyspreats per crítics de jazz i gaudits a les discoteques. Cari
catures (1976) fou la seva última feina per a Blue Note i el final d’una època daurada que no es repetiria en les seves etapes posteriors amb els segells Elektra i Landmark.
El hip-hop va reconèixer el deute amb la seva obra en ser convidat a participar en el cèlebre àlbum Jazzmatazz, Vol. 1 (1993) del raper Guru; de la mateixa manera que l’ascensió de l’acid jazz a la Gran Bretanya va propiciar que els seus vells discos es convertissin en carn de sample.