La ‘Sala 33’ fa justícia
L’ homenatge que el programa de cinema Sala 33 va dedicar a Montserrat Carulla ens va permetre tornar a veure una pel·lícula que el mateix programa ja havia presentat l’abril de l’any passat i en la qual l’actriu hi té un paper principal. Es tracta de Vida de família, únic llargmetratge de ficció dirigit per Josep Lluís Font, l’any 1963, una obra amb què l’autor va patir tots els mals que han assetjat els franctiradors del cinema català. Font, que ja havia escrit el guió de Plácido de Berlanga, va afrontar aquesta pel·lícula amb voluntat post–neorealista, és a dir, de retratar una classe social a través d’algun element pertorbador que trenqués l’harmonia que se suposa intrínseca a la placidesa burgesa. En aquest cas l’element destructor és la gestió d’un testament familiar, que introdueix una estranya violència entre els seus membres, una ira continguda que no acaba d’esclatar, encara més demolidora.
Com va indicar Àlex Gorina, la pel·lícula correspon a aquest grup reduït d’obres de cineastes catalans que van intentar confrontar-se amb una realitat opaca. El valor de Font és que ho va fer des d’un retrat àcid sense caure en la grandiloqüència. La pel·lícula ha crescut amb el pas del temps, i recuperar-la és una forma de reparació cap al director que es va arruïnar amb ella, tant en el sentit econòmic com en el professional, per l’animadversió dels estaments polítics i administratius del cinema espanyol que van considerar la pel·lícula massa freda, allunyada dels paràmetres de la comèdia costumista en ús. A Vida de família no hi havia ni humor ni esperpent. Només destrucció.
Però l’interessant de tot plegat és el paper revelador que té una programació estable de cinema en una televisió nacional. A la manera del que feia en els seus millors moments La noche del cine español a TVE, Sala 33 ha anat adquirint la llibertat d’emissió que li permet posar de relleu un film comercial contemporani o bé un llargmetratge documental arriscat, que el programa situa en el context del cinema català més exportable, així com rescatar una pel·lícula històrica que una visió estreta havia menyspreat amb l’oblit. Recordo quan el festival l’Alternativa del 1998 va convidar Font i la seva pel·lícula. Llavors ja es va demostrar que aquesta i altres pel·lícules eren d’avantguarda a la seva manera: volien arribar a tothom, però el sistema censor les va convertir en ocultes. I aquí tenim la Sala 33 per posar ordre i fer justícia.