El foc, la roda i… el Banc Central Europeu

Algú va dir que tres dels grans invents de la humanitat han estat el foc, la roda i el banc central, i ningú no dubta avui que els dos primers ho siguin, però els esdeveniments econòmics que ens devasten porten una bona colla de ciutadans al terreny de l’escepticisme sobre el tercer, encarnat en el BCE pels membres de la UE. I si, tal com deia molt encertadament Paul Samuelson, la política monetària ha de navegar contra el vent, interpretant adequadament les necessitats compensatòries del sistema per garantir l’estabilitat dels preus i fomentar el creixement, la institució establerta a Frankfurt sembla entossudida a mirar només cap a un costat, escudant-se en l’esperit i la lletra fundacional. Les coses, tanmateix, han arribat tan lluny i de tan mala manera, que el consell del banc, amb la notable –i fins ara decisiva– excepció alemanya, estaria disposat a subministrar oxigen a aquells països que, tot i havent pecat i molt en el passat recent, han anat encaminant-se pel sentit comú, és a dir, pel camí que porta a una certa ortodòxia financera.

Admeses moltes de les raons fundades d’Alemanya per actuar amb extrema prudència, també s’ha d’acceptar que el fet de caure en el rigorisme és la manera més eficient de morir plens de salut. Per això el pensament econòmic alemany està començant a deixar de ser monolític, i si bé continua mostrant la seva marca genètica antiinflació, ha obert vies de

Europa no pot esperar més per emprendre mesures no convencionals a càrrec del Banc Central Europeu

comprensió per a unes facultats del BCE més àmplies.

No obstant això, res no garanteix encara que el que va insinuar Mario Draghi a començaments de mes vagi a bon port, i menys encara després que el Bundesbank es mostrés molt crític dilluns sobre la compra de deute per part del BCE, i ja no diguem com li sembla de malament al govern de Berlín que es doni pàbul al que va publicar Der Spiegel, que va arribar a dir que la institució de Frankfurt actuaria cada vegada que se superés el tipus d’interès marcat per la diferència entre el tipus pagat per Alemanya i el suportat per un país en dificultats.

Però alguna cosa s’està movent sota l’amenaça del desastre. No en va continuen en joc la viabilitat de la idea europea i el benestar de milions de ciutadans. També a Alemanya, ja que la demanda externa se’n ressent molt i, a mitjà i llarg termini, el bumerang tornarà en forma d’un creixement menor.

Ni Draghi ni Europa no poden esperar més per engegar el que s’ha anomenat mesures no convencionals. Ja veurem què li diu la cancellera al nostre president, en una visita imminent que Rajoy hauria de tenir ben estudiada.